Angkor, la ciutat dels déus

Dies 24 i 25

Siem Reap - Angkor

Al centre de la gran explanada cambotjana el Gran Mekong li roba les aigües al riu Tonlé Sap. Abans de morir en el Mekong, el Tonlé Sap forma un immens llac que porta el mateix nom. En la riba nord d’aquest llac es troba Angkor, la ciutat dels déus.

Ens hi dirigim des de Phnom Penh. Aquí els camps d’arròs no dibuixen aquelles terrasses enfilades tan característiques de les muntanyes de Sapa, sinó que s’estenen per la planúria formant un oceà verd que es perd en l’horitzó. Arribats a Siem Reap, establim el nostre campament base en un hotel que es troba a mig construir i que ofereix habitacions a preu de pensió. A la recepció, un cartell informa als hostes que a les habitacions, no estan permeses les drogues, les armes de foc ni les granades de mà. Per a la Vidal, que és una noia sentimental que li agafa gran estima als seus objectes i joguines, va ser un gran disgust haver-se de desfer de les granades.

Pel que fa a la prohibició de les drogues, entenem que aquesta es limita a les habitacions, perquè el propi “meitre” del restaurant (més aviat hauríem d’anomenar-lo “menjador”) ens ofereix marihuana mentre recull les comandes. Com que ens vam negar a la primera oferta, no vàrem poder comprovar si també ofereix pistoles i granades de mà. Un lloc una mica mafiosete on, per sorpresa, retrobem una parella d’holandesos amb els que hem fet bones relacions des de que ens vam conèixer sortint de Vientane. Des de llavors els nostres camins s’han anat entrecreuant, especialment en els llarguíssims viatges en autobús. Ella és infermera a l’armada holandesa, i ell, que fins fa poc era soldat, ara també es dedica a la infermeria en l’exèrcit. Sens dubte dos dels companys ocasionals de viatge més amables i divertits amb els que hem compartit sopars, cerveses i conversa. I kilòmetres.

Establert el campament-base anirem a Angkor dues vegades. La primera per veure allà la posta de sol, i la segona li dedicarem el dia complert, això si, a llom del nostre tuc-tuc conduit per un noi amable i amb un excel·lent anglès, amb el que com es habitual, hem de negociar i renegociar el preu.

En la història d’aquest país torturat, marcada per les interminables guerres entre les diferents potencies de la regió, i posteriorment pel colonialisme i la guerra freda (que aquí va assolir un grau d’escalfor infernal), Angkor suposa la màxima fita i esplendor. L’inconfusible skyline de les torres del temple central és present arreu, reproduït en la bandera nacional, els bitllets i les edificacions modernes. Considerada una de les meravelles de l’antiguitat, Angkor està sota la protecció de la UNESCO que n’esponsoritza el manteniment i la restauració amb convenis amb el Japó, França, Corea del Sud i la Xina. Cada any, dos milions de turistes visiten aquest complex interminable de temples. És cert, ni en tres dies pots veure-ho tot.

Quan en el segle XII els Khmers van aconseguir vèncer militarment les potències que es disputaven l’hegemonia en la península, van establir la seva capital a Angkor. Una de les grans ciutats del moment amb un milió d’habitants. Avui, no queden restes visibles dels palaus, habitatges i altres edificacions civils i militars de la capital Khmer ja que estaven construïdes amb fusta. Únicament les muralles i els temples als que els reis dedicaven tota la pedra, donen testimoni de la grandesa d’aquell imperi.

Els reis Khmers van decidir deixar la seva petjada per a la posteritat dedicant grans temples als déus vinguts de la Índia. En alguns casos tan indissimuladament com Javayarman VII, que va ordenar la construcció del meravellós temple de Bayon amb 54 torres que reprodueixen en mida descomunal teòricament la cara de la divinitat Avalokiteshavara... diuen, que a la pràctica, era el rostre del propi rei. Això de disfressar de devoció religiosa la pròpia egolatria sembla ser que és un mal força universal entre els autòcrates.

Com Santa Sofia o la Vall dels Reis, la infinitat de temples d’Angkor són el passaport cap a la immortalitat de les seves societats, i a l’hora, la consumició de recursos que van representar, un dels motius de la seva decadència.

Els temples d’Angkor van ser construïts en diversos nivells, segons els estaments socials  que hi podien accedir. En alguns casos aquests nivells s’expressen des de la perifèria a l’interior, formant quadrats concèntrics. En d’altres, de baix a dalt en temples altíssims units per escales que recorden les piràmides azteques. Escales que s’alcen amb una verticalitat de vertigen, amb graons estretíssims i d’una alçada equivalent a la que va des del turmell al genoll, per les que els intrèpids viatgers van escalar tractant de no trencar-se la crisma i sobretot, de  no mirar cap a baix.

En els gravats de les seves parets dansen milers i milers de ballarines (apsares), resen els ascetes, treuen la llengua els divertidíssims dimonis, i combaten infinitat de soldats. A les parets del temple central, el gravat que reprodueix la batalla entre dos prínceps germans de l’antiguitat índia, recull els impactes de bombes i bales disparades des de fusells kalashnikov, en una tristíssima metàfora de la història del país. I de la humanitat.

Al llarg dels segles, les runes d’Angkor han estat reclamades per la selva, i arrels centenàries d’arbres gegantins les travessen i s’hi imposen formant en combinació amb la pedra construccions de llegenda.

Entre moltes altres bestioles, destaca la quantitat de micos, que, per a desesperació dels cambrers, corren també entre les taules dels “restaurants.” I francament no són la millor companyia, perquè passat el primer moment “d’ai mira, quina gràcia”, són violents i bastant lladres, recordant-nos que en tot cas els intrusos som nosaltres.

Les balustrades de tots els ponts i escales, com les que hem vist en tots els temples al llarg del nostre viatge, estan esculpides amb forma de serp de set caps. Gràcies a un guia, resolem un dels interrogants que ens ha acompanyat des de Luang Prabang: la serp de set caps simbolitza l’arc de sant Martí, el pont que uneix els humans amb la divinitat.

En caure la tarda, travessem definitivament aquest pont per a dirigir-nos cap a Siem Reap. Allà trobarem el nostre pont preferit amb la divinitat, el que té forma de sopar. En aquest cas a base de cuina tradicional cambotjana.

Qui afirma que el peix de riu és poc saborós no ha visitat el Mekong.