Els dofins (?) del Mekong

Dia 21

Don Khon (Riba sud)

Just en el punt en que el Mekong esdevé frontera entre el sud de Laos i el nord de Cambotja no s’hi veuen duanes ni guardes fronterers. A la riba sud de Don Khon, la més surenya de les Quatre-mil Illes, habiten els dofins del Mekong. Es tracta d’un dels pocs punts al món en que existeixen dofins d’aigua dolça.

Les bixitos en qüestió són, pel que hem vist en fotografies, força menys agraciats que els seus cosins de mar salada. No tenen aquells becs tan característics, sinó que són capgrossos com els catxalots. A banda d’això, tenen bastanta bona fama entre els illencs, ja que, segons diu la Lonley Planet, no se’ls mengen perquè consideren que els protegeixen dels cocodrils. De cocodrils no n’hem vist ni un, això és ben cert, però els dofins vam decidir anar-los a trobar.

Al final de la ruta selvàtica de la que parlàvem en l’entrada anterior, es troba un petit port. La única edificació és una mena de barraca-restaurant en que no ens van voler servir ni un trist bol d’arròs. Així que el nostre dinar va consistir en unes bosses de patates d’aquestes que anuncien sabors indefinits color taronja, i que fan les delícies de la Vidal.

Els nois de les barques, semblen més pirates d’una novel·la de Salgari que confiables touroperadors, però són la única oferta. Pel que fa a la demanda, abans que nosaltres ha arribat una parella de francesos de mitjana edat que, ja guarnits amb les armilles salvavides, tracten de fer-se entendre amb els mariners. Ens hi acostem i els hi fem ullets cercant l’associació. En el millor dels casos compartiríem despeses de transport, i en el pitjor serien més familiars a repartir-se el cost del rescat. Els francesets són, però, d’aquells que no acaben d’entendre per què la resta de la humanitat no parla francès, com seria normal. Així que després de llançar-nos una llambregada per sobre les ulleres, continuen a la seva, i s’embarquen a la recerca dels mamífers aquàtics. “Arrieritos somos y en el camino nos encontraremos”.

Embarcats els Pome de terre, els pirates del Mekong ja estan per nosaltres. Ens fan entendre que a banda del preu de la barca haurem de pagar una mena de taxa a l’autoritat cambotjana que s’encarrega de tenir cura dels dofins. Tanquem el tracte i abillats amb les nostres armilles salvavides ens embarquem disposats a viure una d’aquelles experiències de compenetració amb la natura que et fan veure per sempre més la vida diferent. Ja ens veiem en plena epifania, nedant entre dofins en connexió espiritual.

La barca travessa el riu fins a la riba cambotjana. Allà paguem l’eco-taxa corresponent a les autoritats. Feta la gestió, ens en tornem cap a la barca per continuar el viatge, però el nostre corsari particular ja no hi és. Ha anat a buscar un parell de cadires de plàstic que planta al costat d’una filera de gent que estan mirant el riu. Entre ells els Pome de terre, amb els salvavides encara encalçats i expressió estupefacta. La raó per la qual continuen passant calor amb els salvavides estant asseguts a terra ferma escapa a la nostra comprensió semi-africana.

Un cop entesa la situació, ens asseiem a les nostres cadires i fem com la resta: aprimar els ulls mirant el riu cercant senyals de dofins. Nosaltres però, europeus a efectes merament nominals, ens traiem les armilles.

La Vidal, que és un personatge eminentment pràctic capaç de extreure el màxim profit possible de cada situació, decideix que ja que estem a Cambotja cal anar veient què ens espera, i se’n va a buscar unes cerveses Angkor i un paquet de cigarretes Alain Delone per a entretenir l’experiència.

Finalment, els dofins tenen la gentilesa d’aparèixer en forma de puntets llunyans que fan saltirons. Val a dir, que els intrèpids viatgers encara no les tenim totes. De fet el Querol defensa la teoria que els suposats dofins eren els pirates que s’havien quedat a Laos, fent snorkle. Un parell d’exemplars s’acaben entendrint amb nosaltres i s’acosten a la riba prou com per a que els hi veiem el llom entre salt i salt.

El nostre pirata, finalment considera que la broma ja ha durat prou i ens demana si volem tornar cap a Laos. Evidentment acceptem, abandonant a Cambotja a la resta de víctimes, francesos inclosos.

En tornar, ens donem per satisfets en veure que les bicis encara estan on les havíem deixat.