S-21. L’horror

Dia 23

Phnom Penh

Algun cop Tuol Sleng va ser una escola. En algunes aules encara queden penjades les antigues pissarres fetes amb tres grans taulons encerats. Mirant els patis, si t’hi esforces molt, et pots imaginar les corredisses, empentes i rialles dels alumnes.

Avui a Tuol Sleng el riure està prohibit. Així ho anuncien els cartells: prohibit fumar, prohibit escriure a les parets i prohibit terminantment riure. Una prohibició que sembla supèrflua. No som capaços d’imaginar com ningú que es trobi entre les parets angoixants de Tuol Sleng pugui ni tan sols somriure. Tuol Sleng només provoca un sentiment: horror.

El 1975 Tuol Sleng va deixar de ser una escola. Les guerrilles dels khmers rojos, amb un amplíssim suport social, van conquerir la capital expulsant un règim corrupte i comprat pel mateix enemic que bombardejava el seu país sense pietat, els Estats Units. Les parets de Tuol Sleng mostren fotos de grans masses de gent sortint al carrer a rebre aquells nois, sovint nens, vinguts de les muntanyes i els camps d’arròs, amb els seus pijames negres, els seus kalashnikov i les seves mirades serioses. Tots els somriures es veuen en les cares de la gent de Phnom Penh, ni un entre els victoriosos guerrillers. La festa va durar poc.

El grup dirigent dels khmer rojos eren una camarilla de nens de bona família que van estudiar a París. Barrejant el maoisme agrarista, amb l’imperialisme, la xenofòbia i les conviccions de la superioritat de la raça (la seva és clar), van construir un dels projectes polítics més delirants que mai hagi conegut la humanitat.

Assolit el triomf de la insurrecció, sense perdre temps van posar en marxa el seu projecte de Cambodja, i per fer-ho, van convertir tot el país en un gran camp de concentració i d’extermini.

Van buidar les ciutats en dos grans èxodes. Els seus habitants, tret d’aquells que van ser immediatament executats, van ser assignats a les noves cooperatives agràries a morir de fam, treball extenuant, malalties i execucions rutinàries.

En la ideologia de Pol Pot l’ensenyament acadèmic era verí urbà i estranger. Aquells que l’havien rebut havien de ser reeducats en el treball agrari o, en els casos perduts, senzillament aniquilats. Així, els qui tenien estudis, metges, arquitectes, mestres, o simplement els qui duien ulleres (clar senyal d’intel·lectualitat), eren assassinats. Pol Pot i els seus amics havien estudiat en escoles bones i a l’estranger, però és clar que ells no eren com els altres. Ells eren els elegits.

Tuol Sleng es va buidar com tot Phnom Penh. En la nova Kampuchea no hi havia lloc per a les escoles fora de les reunions instructives dels comissaris polítics de l’Organització. I l’Organització va trobar una nova funció per les aules de Tuol Sleng.

Van rodejar l’escola de filferro espinat i la van convertir en infern sota la denominació d’S-21. Per Tuol Sleng van passar des de “l’any zero” fins l’arribada dels vietnamites que van alliberar Cambotja del règim terrorífic de Pol Pot, milers i milers de cambotjans i cambodjanes considerats dissidents. Allà els esperava la presó i el pitjor dels patiments. La tortura.

Quan hem tingut la sort de viure tota la nostra vida en una societat raonablement lliure, democràtica i confortable el termes com “terror”, “horror” o “infern” esdevenen referències aigualides. En parlem per a referir-nos a les novel·les, al cinema, o als petits obstacles de la nostra quotidianitat. Com tantes altres paraules, les buidem de tota la càrrega que els hi dóna sentit.

Les parets i antigues cel·les de Tuol Sleng recullen aquesta càrrega que cau com un plom en la consciència i l’estómac dels visitants. L’S-21 és un recull de la maldat extrema que els éssers humans som capaços d’aplicar als nostres congèneres. Les tortures que s’hi relaten superen qualsevol límit. Representen el Mal absolut.

Des dels panells exposats, milers i milers de rostres de les víctimes ens esguarden des de les fotografies de la seva fitxa d’ingrés: dones i homes, infants i avis, miren la càmera amb diferents expressions. Resignació, desafiament, alguns burletes, la gran majoria de por absoluta de no saber encara què els espera.

Suposadament, era el lloc per a poder interrogar als dissidents, aquells qui sabien quelcom que podia danyar al règim. Per això els torturaven fins que, a l’últim alè, confessaven. Però entre els milers de retrats hi ha centenars de criatures. Que podien saber aquestes? L’assassinat lent i premeditat d’un infant no és més terrible que el d’un adult o el d’un ancià, però, com un ésser humà pot torturar de formes indescriptibles a una criatura? Si era extermini, perquè no fer-ho ràpid? Quin plaer trobaven en la recreació en el dolor de les persones? 

.

La mirada d’aquest mar d’ulls ens interpel·la en allò més profund de nosaltres mateixos Si uns éssers humans van ser capaços d’aquest horror, és que l’horror resideix en nosaltres, esperant tan sols les condicions per a dominar-nos?