Don Khon, on el temps es para entre els arrossars i la selva

Dia 21

Don Khon, les 4000 illes

Tornem a utilitzar el Mekong com a via de desplaçament, aquest cop per anar a un petit arxipèlag d’illes, illetes i illots on la gran majoria ni estan habitats ni tenen les dimensions perquè probablement ho pugin estar mai. A la frontera entre Laos i Cambotja, el Mekong es divideix en milers de ramals i salts d’aigua per superar les rocoses alçades que separen ambdós països en aquest punt.

Les Quatre-mil Illes no tenen platges. Ni gairebé vora. La vegetació comença a emergir submergida, els arbres i arbustos precedeixen la terra ferma. També les cases dels litorals, que submergeixen les seves pilones en el Mekong, els laterals de les viles són tot moll.

Escollim Don Khon perquè és la més petita i tranquil·la, i no ens equivoquem. Aquí tot va amb una espècie de ritme caribeny. Laos és un país on sembla que les pulsacions de la gent són més espaiades, però són eficients, existeixen horaris. A Don Kong no. Pots estar trenta minuts a que acabin de preparar i servir-te un simple cafè amb gel. Pel ferrocarril francès que travessa el pont que la connecta amb Don Det no passa un tren des de la II Guerra Mundial. Els rellotges es paren al sud de Laos.

Decidim agafar unes bicicletes i explorar la illa. Suposadament era fàcil trobar el camí de l’interior. Nosaltres no el vàrem trobar i ens vàrem liar a travessar la illa per un vial pel mig dels arrossars, que a voltes esdevé tan estret que només té amplada per la roda de les bicis. On acaben els arrossars comença la selva, i sense veure ni un ànima continuem tirant selva endins amb les bicis...! Un espectacle que irrompíem permanentment amb la nostra dubtosa destresa. Si hi havia algun animal perillós esperant a picar-nos, de ben segur, va decidir agafar unes crispetes i seure a mirar que fèiem.

La Vidal que és una dona sociable i poc amiga de solituds, va arribar a plantejar si a base de creuar els lleus ponts que sobrevolen els ramals del Mekong no estaríem ja a l’alçada de Nova Zelanda. Sospites que van semblar confirmar-se en travessar un llogarret de cabanes de bambú on una senyora d’edat indeterminada carretejava càntirs amb els pits a l’aire. Però ni la pell de la senyora era prou fosca, ni els ulls prou rodons com per que haguéssim canviat de continent encara.

Tot i els dubtes, vàrem arribar al lloc que buscàvem. Un port d’on surten les barquetes per anar a veure els dofins. Un dofí molt especial i peculiar al que li serà dedicada una entrada tot seguit d’aquesta.

Les 4000 illes són conegudes per la seva bellesa i per l’increïble nombre de salts d’aigua. Envalentonats, per l’experiència amb els dofins, decidim pujar unes escales interminables. Suposadament, a dalt de tot, hi havia una vista perfecta d’una de les cascades... suposadament. Un cop a dalt, res. L’eco de les rialles del noi que ens havia indicat.

Tornem a agafar les bicis, i aquest cop sí, el camí principal. Anem a la recerca dels salts d’aigua. I els trobem. Això si, no sense passar per un surrealista pàrquing de bicicletes de pagament només per a turistes.

El dia acaba de nou a la bora del Mekong, amb bon menjar i bones converses. Els autors d’aquesta bitàcora sospitem que ens podríem acostumar a aquest ritme de vida trepidant