Les ruïnes de l’imperi Khmer

Dia 19 i 20

Champasak

Després d’un entranyable viatge de 14 hores en “sleeping bus” que ens deixa a Pakse, els intrèpids viatgers agafem una furgoneta per anar cap a Champasak, l’antiga capital del regne Khmer on es troben les ruïnes de Wat Phu.

El cotxe ens deixa al mig del no res, en un poble que no surt ni en els seus propis plànols. Allà agafem una barca i creuem el Mekong. Champasak és a l’altra riba.

I la tranquil·litat de fer travessa pel Mekong sols, podria donar la imatge que aquest és un indret on ningú es preocupa per la teva presència. Incorrecte.

Tot just baixem de la barca ens espera un senyor que riu, a peu de tuc-tu. Acabem de conèixer en “Risitas”, el “touroperator” més espavilat del poble: tuc-tuc, pensió amb vistes al riu, restaurant, transport fins les ruïnes, gestió de bitllets a qualsevol destinació en la que vulguis prosseguir el viatge... tot en un mig anglès xapurrejat, amb el que es fa entendre sense problemes. I clar, entre grans rialles. L’oficina de “l’agència” és una taula coberta amb un hule a la cuina, on la senyora de Risitas et ven les ampolles de cervesa entre gallines, plàtans i gossos. El Risitas és un exemplar destacable de la raça d’homes fets a ells mateixos, emprenedors que trobem arreu que sense estudis ni massa preparació, però amb molta intuïció i dedicació s’espavilen com ningú. Ens tramitarà també la barca i la furgoneta per a l’endemà. Pack complet i a preus súper-competitius.

És en aquest senzilla pensió on coneixem al Claudio, un professor d’història de l’art de Milà amb el que ens associem per compartir el transport fins les ruïnes, i amb qui acabarem allargant l’entesa fins a les 4000 illes. En Claudio, en el seu temps militant del PCI, ha passejat el seu cos esprimatxat i llarguerut pels cinc continents, i és sens dubte un dels companys d’aquest viatge que serà recordat amb més estimació, especialment per les pausades converses entorn l’aiguardent local, el lao lao, sobre art, viatges, política...

El poble consisteix en “cases” a banda i banda de la “carretera”, totalment integrat entre la vegetació. Al final del caminet, la vegetació es torna més frondosa i apareixen les restes de l’antic imperi.

És un complex construït al segle VI pels Khmers com a tribut a Shiva, la deessa hindú, que posteriorment van reconvertir en temple budista. És de fet, l’antecessor dels temples d’Ankhor. Situat en un cim des del que es domina tota l’esplanada en simbiosi amb la vegetació, fins al punt que no saps ben bé definir on acaba la frontera entre aquesta i les construccions.

Per arribar a dalt de tot t’esperen unes petites, estretes i altíssimes escaletes interminables. Les vistes però, bé es mereixen l’esforç.

Si no fos per les paradetes de begudes, mirant aquest temple que després de tants segles ja sembla un arbre més, ens venien pel cap imatges de pel·lícules d’expedicions arqueològiques per la selva i la música d’Indiana Jones de fons.

I entre lectures, cartes, bon menjar i converses al Mekong acabem el dia. Demà ben d’hora partim cap a les 4000 illes.