L’experiència religiosa

Dia 23

Phnom Penh

Estàvem tristos. El Querol i la Vidal havien creuat tres països en busca de la pau interior promesa i res, tu. Cap signe d’apertura de xacres. Els nostres continuaven igual d’ofuscats.

Les nostres negres aures devien apartar el misticisme de la terra que trepitjàvem... Fins a Phnom Penh.

(mami, no t’espantis que ni m’he tallat el cabell ni vesteixo de color taronja).

Caminàvem despreocupats, buits d’espiritualitat, observant amb una barreja entre rancúnia i incomprensió als simpàtics xaolins que inunden, perdó, passegen tranquil·lament per les ciutats. I ja de camí cap a la dutxa que precedeix els nostres pantagruèlics sopars, vàrem parar davant d’un temple.

Estava a 30 segons del nostre hostal i ni ens havíem plantejat d’entrar-hi, després d’haver-ne vist tants. Però com una sirena canta als mariners, aquest ens va atraure a entrar-hi. Un conjunt de cases i temples rodejats d’una muralla ens obria les portes.

La veritat és que era un lloc agradable i prou bonic. Anàvem traient el nas per les portes a veure si podíem entendre una miqueta més del dia a dia de la gent que hi habita. I cercant la espiritualitat perduda ens vàrem creuar diverses vegades amb uns monjos ben jovenets que ens miraven amb interès.

Els nenes, després de les experiències quasi místiques amb els taxistes i tuc-tuqueros som poc de confiar, així que estàvem convençuts que estàvem caminant per un lloc no permès però que el seu amor cap a tot ésser viu, els impedia atrevir-se a fer-nos fora.

No era ben bé això. Quan estàvem a punt de marxar, ens varen venir a trobar.

Imagineu-vos la foto: El Querol i la Vidal mirant els relleus dels murs. I just en el moment en que fèiem broma sobre el que subjecten unes escultures que, tot i que probablement sagrades, a nosaltres ens recordaven postures del kamasutra, els dos monjos jovenets s’acosten fent saltirons amb les seves túniques taronges i ens pregunten què sentim quan veiem aquells gravats...

La nena mirant al terra evitant en tot moment el contacte d’ulls amb el nene i aquest, escurant-se la gola i balbucejant en anglès que eren uns gravats preciosos amb unes formes molt riques que transmetien gran bellesa. Un festival.

Passat el primer moment hilarant, intentem conversar amb els monjos. Un té 21 anys i l’altre 25. El primer no sap gaire anglès i parla poc, el segon tampoc sap anglès però el vol practicar. Motiu pel qual, van anar a buscar unes llaunes de té fred per convidar-nos i practicar una estona amb nosaltres.

Per ser sincers, va ser una llàstima que el seu nivell d’anglès i el nostre de cambodjà fossin tan lamentables, perquè tot i escèptics cap a les religions, som curiosos de mena. Vàrem entendre, això sí, que portaven internats des del 7 anys, que la família, de tant en tant els pot anar a visitar i portar aliments i altres coses, i que no acostumen a estar en un sol temple, sinó que van canviant per tal d’anar ampliant els seus coneixements sobre la fe.

Una trucada al mòbil, del monjo, va acabar amb la nostra conversa. Els nois, a part d’estar a la última en telecomunicacions, tenien agenda i, tot i que ens hauria agradat, no ens podien dedicar més temps.

I deu ser que la xerrada amb els monjos ens va destaponar lleugerament els xacres, perquè tant bon punt els menuts de taronja van donar mitja volta, un home molt gran ens va venir a cercar.

Feia estona que seia a prop d’on nosaltres conversàvem, quiet, pacient, concentrat, sense cap voluntat d’interrompre. Quan va considerar que era adequat, es va aixecar i, sense ni una paraula en anglès, ens va oferir obrir una de les “capelles” perquè la podéssim veure.

Després del gest altruista dels monjos, ens va agafar amb la guàrdia baixa. Però va ser una sort, perquè d’altra manera ens hauríem perdut un dels moment més divertits i surrealistes del viatge.

L’home, que va resultar ser una mena de sagristà, ens fa entrar per una porteta i obre la llum. Un buda acompanyat de centenars de llumetes de colors a lo verge maria de carretera apareix davant nostre. De nou, evitar contacte visual es va tornar del tot imprescindible. Aquí es costum guarnir les estàtues mil·lenàries de Buda amb llumenetes de colors, teles, flors, exvots... fins que acaben agafant un aire entre arbre de nadal i botiga xinesa.

Però la visita no acaba aquí. L’home, seriós i convençut ens fa seure davant del buda, es posa el “xaman mode on” i inicia el ritual. Encén una dotzena de barretes d’incens i comença a recitar l’equivalent, creiem, de 100 ave maries. Per desesperació de la nena, el senyor, veient la nostra precària espiritualitat, s’anima i decideix ruixar-nos amb una aigua purificada (a la càmera també). Així, més de 10 minuts. I nosaltres, que les úniques litúrgies que controlem són les del Primer de Maig i els congressos de partit i sindicat, esforçant-nos en no vessar-la.

Un cop va acabar el ritual va replegar les barretes i va seguir quiet tot mirant-nos. Ja suposàvem que esperava l’inevitable donatiu pel manteniment del culte, però amb la primera i única mirada que ens vàrem dedicar, vàrem decidir que ja que hi érem ho fèiem bé. Així, per desesperació del senyor, ens vam posar a meditar una estona. No vam dir allò de “ommmm” perquè no teníem massa clar que per aquestes contrades s’estilés.

Al cap d’una llarga estona de veure com el senyor s’escurava la gola i es movia inquietament, vàrem decidir acabar l’experiència mística amb el gest terrenal que el purificador d’ànimes tant esperava: treure els dòlars per fer un donatiu al temple.

En tot cas, després d’haver visitat una dotzena de temples, la nostra experiència mística ens va servir per apropar-nos una mica més al fet religiós tan absolutament present en aquest país. I va fer que afluixéssim una mica el nostre sever cap als nois de taronja, que ens van tractar de manera tan hospitalària.