Phnom Penh: quan la vida reconquereix una ciutat

Dia 22 i 23

Phnom Penh

Decidim anar en bus fins a la nostra propera parada: Phnom Penh, la capital cambodjana. I un viatge que havia de durar pretesament 8 hores, es converteix en una leeenta travessa de més de 12 hores. Inclosos pas de frontera i canvi de roda punxada per una altra que ja havia rodat tot el país. Un trajecte que, els seients d’escai, entre altres incomoditats, van convertir en un dels més durs malgrat la bellesa dels paisatges.

Tot i que les infinites planúries de camps d’arròs recorden la fotografia dels dos països anteriors, el paisatge és francament diferent. La terra cambodjana és vermella, i la vegetació varia entre la frondosa selva i grans planúries que, si no fos pel verd, recorden més a paisatges africans.

Cambodja és un país també amb una història gloriosa i sagnant. Del gran imperi que va construir els temples d’Angkor mentre Europa estava sumida a la decadent edat mitja, al règim de mort i terror dels khemers rojos liderats per Pol Pot.

Finalment arribem, però el bus “oficial” decideix obviar la estació de busos i deixar-nos en un punt indeterminat de la capital on ens espera una manada de tuc-tucs. S’inicia llavors la imprescindible cerimònia de la transacció econòmica: guiris versus tuc-tucseros. Cal pactar el preu i en aquest cas la lògica de la oferta i la demanda afavoreix els transportistes. A plena nit i en un indret inhòspit que desconeixem les alternatives són escasses. Cada grup de dos a cinc turistes negocia amb un conductor. La solidaritat de classes funciona: els guiris ens informem entre nosaltres de les negociacions i així sabem quant han aconseguit els altres rebaixar la tarifa. Per la seva banda, els conductors esbronquen a qui afluixa més del compte obligant als altres a negociar a la baixa. Els viatgers cambotjans de l’autobús es mantenen aliens a l’espectacle. Esperen pacientment que marxi el darrer tuc-tuc carregat de guiris per a que s’obri el mercat local, a preus molt més assequibles.

Tot i els intents del nostre conductor de fer-nos creure que l’hostal al que volíem anar era tancat, una pràctica molt habitual per aquí per dur-te al seu, aconseguim instal·lar-nos al lloc on havíem planejat.

Dutxa, canvi i a sopar que és tard. I de nou, diana. Els nenes, especialment la Vidal, tot i que feliços amb la gastronomia local, comencen a tenir els sentits lleugerament saturats d’espècies i fortes olors. L’enyorança d’un simple pa amb tomàquet amb unes birutetes de pernil o de llom de canya, cada vegada és més forta.

Així ens decidim pel Pop cafè, un restaurant italià portat pel Giorgio. Una delícia. Un menjar excel·lent en un local tranquil amb un fil musical perfecte i un vi (menhir) per recordar. I amb alguns limocellos potser de més, decidim fer camí cap a l’hostal.

Ens desperta la pluja que, de forma subtil, ens acompanyarà tot el dia.

De totes les ciutats i pobles que hem visitat, Phnum Penh és la que més coincideix amb l’imaginari de ciutat asiàtica. És una ciutat bruta i d’extrems on el caos i la calma, la riquesa i la pobresa conviuen en una sorprenent proximitat.

Ens passegem pels Palaus reials, temples, pagodes i altres monuments freds caminant. Gest que anima tots els tuc-tucs a perseguir-nos fins a l’extenuació oferint els seus serveis.

Decidim acostar-nos a l’S-21. Una escola convertida en presó pels interrogatoris pels khmers rojos i que actualment és un museu. Us en parlarem. L’experiència va ser suficient com per a què ens neguéssim a anar als “killing fiels” (els camps de la mort) tot i la incomprensió del conductor de tuk-tuk, que ens insistia i esgrimia que era l’atracció turística més important de la ciutat.

Vàrem tenir l’estomac tancat durant la suficient estona com per recórrer a peu mitja ciutat fins arribar als mercats, que ens van retornar el somriure.

Tot i que ens va costar una mica d’entendre després del shock del S-21, probablement el més destacable i admirable de Phnom Penh, és la gent. Que tot i la brutalitat i la pobresa, no han perdut el somriure constant i l’ànsia per seguir endavant que esdevé quasi hiperactiva.

Als mercats resulta fascinant. Els mercats de Phnom Penh són com una mena de galeries comercials o de grans magatzems de passadissos estrets, on es pot comprar des de la pesca a un televisor. Les botiguetes de llegums al costat de les de sabates. Les d’espècies just davant de les parades de peix. Una festa de colors i olors no sempre precisament agradables que, combinat amb la cridòria, fa que ara veiem els mercats de Catalunya com a llocs zen amb possibilitats de biblioteques.

Però és que a més, els mercats no es limiten als edificis destinats a allotjar-los, s’estenen per les voreres veïnes on a banda de comprar qualsevol cosa que es pugui necessitar, et tallen el cabell, et fan les ungles o t’arreglen un queixal.

Després d’un dia carregat d’impactes contradictoris, iniciem la retirada cap l’hostal per a descansar una mica abans d’anar a sopar. L’excel·lent sopar-homenatge amb cuina tradicional khmer va esdevenir una de les grans experiències místiques del viatge. Però no pas l’única, abans vam tenir tractes amb Buda... però això és una altra història.