Un altre Vientiane: el mercat nocturn

Dia 17, nit

Vientiane

I amb els gats sortim també nosaltres. Aparcades les nostres muntures, ens endinsem a peu pels carrerons que s’amaguen darrera el Museu Nacional de Vientiane. Sota una il·luminació pèssima, els laositos juguen a la petanca a la fresca del capvespre.

Resseguint els carrers i les indicacions dels vientianencs, trobem una explanada on la nit és de mil colors: el mercat nocturn de Vientiane. En diuen “mercat”, però a casa, seria la fira de la festa major. En l’explanada a l’aire lliure trobem un carreró fet per paradetes de menjar on el protagonisme el tenen les fritures. Centenars de persones, totes laosianes cap guiri a banda dels intrèpids viatgers, reclamen les seves brotxetes: de pollastre, de peix de riu, de porc... o com va fer la Vidal, que és una persona gastronòmicament inquieta, de ratpenat. Bé, si hem de ser honestos, va descobrir que era de ratpenat després d’haver-se-la menjat sencera, si bé es cert que un cop sabut no va sentir basques. La Vidal s’estima a tots els animals per igual, sobretot si estan en brotxeta.

I com no podia ser d’una altra manera, entre les paradetes... motos! Molts laositos i laosites s’acosten per aquí en moto, compren les brotxetes, el pollastre, o el cap de porc sencer, les begudes, ho posen al cistell i cap a casa. És la versió laosiana del fast food.

A continuació de les parades de menjar les atraccions, encapçalades per la nòria. És divertit comprovar que les atraccions coincideixen bàsicament amb les de les fires del nostre país només que versionades a la laosiana. Aquí no hi ha escopetes d’aire comprimit, però tiren els dards contra globus de color verd. La rifa del “perrito piloto” és una mena de bingo que atrau les masses. No hi falta tampoc una versió tendrament precària d’autos de xoc.

En definitiva, que vam fer una nit de fira on vam trobar tota la gent de Vientiane que no vam veure ni als arcs “de la victòria”, ni als temples monumentals ni al costat de les pedrotes que surten als bitllets.

I com sempre, és on hi ha la gent on acabem trobant la gràcia de Vientiane.

Sambaidi Vientiane… qué poca gracia tiene, la jodía

17 i 18

Vientiane

Vientiane, Vientiane… què dir de Vientiane? La capital de Laos, plena de temples, afrancesada… i poca cosa més.

Arribem després de nou hores de viatge en bus diürn per les “carreteres” laosianes, un viatge que francament es va fer curt gràcies als paisatges que s’anaven veient per la finestra.

Ens allotgem prop del centre i anem a sopar a Le Provençal. Un restaurant afrancesat amb un fil musical destacable i una carta encara més lloable. Per alegria del nen, la carta inclou tripes a la francesa. També cal dir que després d’haver tastat els callós a la madrilenya, les tripes de Porto i la tripa a la provençal, com la tripa amb cap i pota a la catalana, no hi ha res.

Al dia següent, cavalcant les nostres bicis amb les marxes encallades, anem a cercar els monuments de la ciutat: un arc de triomf horrorós construït pel règim amb el ciment donat pels EUA per a fer l’aeroport (potser per això, aquí el coneixen com a l’arc de la victòria), els temples i una pedrota que surt als bitllets. Als temples, el més divertit és el buda en construcció estirat a la fresca. I el més sorprenent que, on cobren, els estrangers paguem molt més que els autòctons. Bé, de fet nosaltres no paguem res, perquè el Querol no acabava de veure entrar a un temple-museu de buda, i la Vidal es va indignar i ens vàrem negar a entrar-hi. Deu ser que els estrangers, hem de fer més mèrits amb buda i per això hem de contribuir més.

Ventiane és una barreja entre Saigon i Luang Pravang. Té de bo que és una ciutat tranquil·la, i malgrat tot, pots trobar espais silenciosos amb cert interès. Però francament, té poca gràcia. (En aquest punt el Querol vol fer constar que no comparteix la mania de la Vidal de criticar Saigon).

En definitiva, que durant el dia li trobem poc interès a aquesta capital, a banda de l’excel·lent menjar a Le Provençal i al Maphet, un excel·lent restaurant especialitzat en oferir una versió modernitzada de la cuina tradicional laosiana. Es tracta a més d’un projecte social de desenvolupament comunitari i de promoció de joves en situació de risc social. Amb la benedicció del Partit, com demostra la bandera amb la falç i el martell que oneja a la façana.

Si bé no tenia cap atractiu destacable, sí que era curiós passejar pel China Town no oficial. A Ventiane. La població xinesa ha crescut després dels acords d’ambdós règims, i hi ha una zona on es concentres especialment i on pots trobar els seus comerços. Per un moment, bé podries creure que has fet un salt a el seu país.

 A la nit, però, surten els gats a passejar...

Monjos, bicis i mercat a Luang Prabang

Dia 16

Encara a Luang Prabang

El nostre darrer dia a Luang Prabang el dediquem a conèixer una mica més la ciutat, mirant d’apartar-nos del centre turístic. Lloguem unes bicis i ens llancem a l’aventura.

Comencem vorejant la riba del Mekong i un munt d’imatges bucòliques passen per davant dels nostres ulls. Els autors, creiem que és molt difícil que, amb la increïble calma i el benestar que et reporta un simple passeig en bicicleta al costat del riu, una personeta no es pregunti si podria viure tan sols amb això. Tonteries d’estiuejant, ves...

Una cosa de Laos que contrasta bastant amb el Vietnam que hem conegut és la important presencia de monjos i temples. Vagis on vagis, et trobes les omnipresents túniques color safrà. Els monjos, viuen de la caritat. O dit d’una altra manera, passen el dia amb les seves coses i de matinada van pels carrers recollint el menjar que la població els hi aporta voluntàriament. Tenint en compte l’alt percentatge de religiosos i la pobresa del país, la quantitat d’excedent alimentari que xuclen, perdó recapten, els cap-pelats fa basarda.

Val a dir que els nois (les noies evidentment no són aptes per a tanta intel·ligència i espiritualitat) s’ho mereixen. Si avui són monjos és perquè en les seves vides anteriors van tenir un comportament exemplar.

D’igual manera, els que viuen en la misèria s’ho han ben guanyat, perquè en anteriors reencarnacions van ser mala gent. Evidentment, si has nascut noia, és que en la teva vida anterior la devies fer molt grossa. Per suposat, si no dones part del teu menjar, que t’has hagut de guanyar perquè tu no ets prou bo, als nois de taronja ja et pots anar preparant pel que t’espera en la propera vida. Què guai i espiritual que és el budisme. Super caritatiu.

Total, que ens parem a un parell de temples d’aquests tan colorits amb els seus dracs, els seus budes, els seus tambors, la seva pau espiritual, i els seus guiris buscant la rica vida interior a base de despreocupar-se de la gent del seu voltant.

El color taronja ens agrada i ser alimentats, encara més, així que ens plantegem la conversió durant uns instants. Però la espiritualitat no sembla per nosaltres i de vida interior anem més aviat escassos, així que agafem les bicis i anem a les barriades on hi ha aquells que, com nosaltres, no han fet prou mèrits en vides anteriors.

Creuem un pont on només hi pots circular o bé caminant o bé amb vehicles de dues rodes, sospitem que la seva raquítica estructura hi té quelcom a veure amb aquesta limitació. A l’altra banda és on pots trobar els mercats no pensats per a turistes. Les vistes sobre el pont són increïbles. El Nam Khan, tot i no tenir el cabal del Mekong, és un afluent enorme.

I és als barris on trobem el Luang Prabang que ens agrada. En els seus mercats de peix de riu i fruits de la selva, en les seves voreres on els pobres d’esperit prenen la fresca, en les seves noies en moto que no tenen por a posar-se morenes, i les seves colles de criatures que omplen el carrer de riure. En la pobresa digna d’aquells que tan dolents han d’haver estat en d’altres vides.

Tant a gust ens sentim pels seus carrers que perduda l’orientació se’ns fa fosc. Preguntant aquí i allà recuperem el nord i anem a tornar les bicis. Tot seguit ens adrecem al mercat nocturn que s’instal·la cada nit al nostre carrer i que ofereix als turistes un mar de colors artesans, per emportar-se un tros de Laos per la gent de casa. Aprofitem per a comprar algun regal i a base de tirar del braç a la Vidal, que és un esser eminentment consumista a qui les coloraines fan perdre de vista qualsevol consideració sobre les limitacions de l’equipatge que podem carregar sobre les nostres esquenes, anem a sopar. Tot i que veient la noia en acció, hom es podria arribar a preguntar si la seva addicció és al consum o a la pràctica del regateig, art que domina fins al punt que sospito que alguna senyora va arribar a pagar-nos diners perquè ens emportéssim el seu gènere.

Pluja, elefants i canoes pel Nam Khan

Dia 15

Luang Prabang

Matinem per marxar d’excursió, perdó, de treking. La ciutat de Luang Prabang està situada en la península que forma la confluència del riu Nam Khan amb el Mekong. I serà el Nam Khan, i l’aigua en general els protagonistes de la nostra jornada.

Un grup de turisme d’aventura en que nosaltres som els més hàbils i espabiladets, és un grup que té un problema. I greu. A banda dels guies laosians, compartim expedició amb una parella d’adolescent britànics i un australià no menys adolescent. Un bona mostra de la Commonwealth. P’habernos matao.

Visitem un parell de poblats Mong on coneixerem una mica més coses sobre aquesta minoria tant important en la història de la regió, així com sobre el budisme practicat per aquestes contrades.

Tot seguit ens llancem per una caminada lleugera per la selva. I llavors irromp la pluja. Seguint les encertades recomanacions dels guies, vam decidir no portar els impermeables, i senzillament deixar que la pluja ens mullés. Qui no va atendre massa recomanacions va ser el company australià, batejat Mougli per la Vidal, que venia calçat amb unes xancletes. Els “caminets” costeruts que travessen la selva es van convertir ràpidament en pistes de patinatge, en que calia clavar bé les botes i cercar punts sòlids de suport. Així que el compatriota de Cocodril Dundee va trigar poc en començar a rodolar per terra. Cada tres o quatre minuts se sentia un “tromp”, i sabies que el company havia tornat a caure tan llarg com era. Desesperat va optar per treure’s les xancletes i caminar descalç, i el resultat va ser pitjor encara. Això sí, el noi no va perdre ni per un moment els nervis i va aguantar fins al final sense emetre ni una queixa, com un campió. En tot cas, la caminada per la jungla va resultar ser una aventura divertida i sorprenent en la que, encara que sembli mentida, els nenes van ser els únics que no van caure entre el fang.

Duiem dos guies, un laosito de 21 anys molt tímid però encantador, i el líder de la manada. Un laosito que, a jutjar per les reaccions de les laosites de les contrades bé devia ser el James Dean de la zona.

Aquest segon, sense que resultés desagradable ni embafador, no perdia ocasió de cantar les alabances als encants de la nena sense que la presència del Querol resultés un problema pel ell.

Al final de la ruta vàrem arribar al Nam Khan, on ens esperaven els caiacs per continuar la nostra excursió per aigua, riu avall. Aquí va arribar l’hora de glòria de la Gran Bretanya. En la primera parada que vam fer, els compatriotes de l’almirall Nelson se’ns van despistar i van seguir riu avall. Per quan van voler adonar-se’n eren un puntet llunyà. I és clar, amb els nervis van voler anar contracorrent pel mateix centre del riu i a cop de braç. Resultat: no es van moure ni un centímetre, perdó, ni una polsada, i van quedar fets pols per a la resta de l’excursió. Van ser rescatats pels guies. Cal tenir en compte que estem parlant dels descendents d’un imperi que es va muntar a partir de la supremacia de la seva armada.

La Vidal, que és un esser capaç de tenir moments de gran crueltat, va decidir batejar la parelleta com els “fish-and-chips”. En tot cas cal reconèixer als fills del Regne Unit que van mantenir en tot moment aquella mena de compostura estudiadament ridícula amb que van conquerir mig món. Segurament la mateixa que tenien els oficials de la brigada lleugera mentre carregaven cap al desastre.

Recuperats els fish & chips, vam anar caminant cap a uns salts d’aigua on vam banyar-nos (per si no estàvem ja prou xops) i dinar. A ben dinat, una volteta a lloms d’elefant va fer que tothom recuperés el bon humor.

I de nou cap als caiacs, per a desesperació dels anglesos. Baixar tranquil·lament el Nam Khan entremig de la jungla laosiana, sentint els sons dels ocells, creuant-nos aquí i allà amb alguns pescadors, clavant rems per no tombar la canoa en els ràpids, és una de les experiències vitals que de ben segur quedarà a la memòria dels intrèpids viatgers.


PD Mami ja he trobat l'elefantet, ves fent lloc a casa.

Un laosito a la maleta

Dia 14

Luang Prabang (Laos)

Recent sortits del tren, amb les lleganyes encara enganxades i les agulletes ben presents per allargar el record de la vietcamikace a la nostra memòria, ens encaminem cap a l’aeroport.

Avui deixem Vietnam amb la convicció de que hi tornarem i amb el sentiment de que ens ha faltat més temps. Vietnam és un país increïble ple de contrastos. La “tristesa” pel que ens hem deixat pel camí però, no oculta la felicitat pel que hem conegut.

Així, arribem al nord de Laos per aire. Les vistes des de l’avió són un espectacle de verds, i milloren quan comencem a aterrar.

Abans de començar a preparar el viatge, el nostre coneixement de Laos és limitava al fet que era el país on van trobar a Roldán. Ara sabem que Laos és un país de gran bellesa, però també amb una dura història. Durant la guerra del Vietnam contra Estats Units, era part de la ruta Ho Chi Minh, que s’utilitzava pels vietnamites del nord per abastir el Vietcong. Així es va convertir en la diana predilecte dels bombarders americans. Per acabar-ho d’adobar, els nois de Langley es van dedicar a armar una guerrilla anticomunista formada per tribus Mong. Laos, és el país més bombardejat de tota la història en una guerra en la que ni tan sols va estar mai oficialment implicat. Encara a dia d’avui troben una gran quantitat de projectils actius arreu del país. És també un dels vint països més pobres del món. En l’actualitat basa el seu creixement econòmic del 8% en deixar que els xinesos espoliïn a cor què vols els seus recursos naturals, i tenen en conseqüència un greu problema de desforestació. Això sí, s’estalvien la despesa electoral, en gaudir d’un règim de partit únic amb la correlativa corrupció a tots nivells.

Tan aviat com baixem de l’avió en aquest aeroport de províncies, ja comencem a veure mostres de la idiosincràsia del país. Heu vist mai un oficial de duanes simpàtic? Aquí ens va rebre amb un somriure i amb tota amabilitat ens anaven conduint per les diferents guixetes per treure el visat i el segell pertinents.

Tenim tota la intenció de que aquest sigui un dia de relaxament i recomposició, així que sortim preparats per frenar la marabunta de taxistes i pseudo taxistes a la caça del turista de torn. Però a Laos les relacions no funcionen així. A la sortida, la calma. Un grupet de conductors ens miren amablement i ens senyalen la guixeta on hem de treure els tiquets de transport.

La Vidal que és una persona amb alts nivells d’intolerància amb determinats col·lectius, es nega a que proposem de compartir el taxi a una parelleta d’espanyols que han fet el vol amb nosaltres i que presenten tots els indicis de “turistes místics per l’orient”. Tenint en compte el canvi del Kip, tampoc ens arruïnarem.

De camí cap a l‘antiga capital tot és verd i frondós. Cap indici del brogir de les motocicletes de Vietnam. La vida transcorre tranquil·lament a les voreres de la carretera. La segona ciutat més important de Laos, apareix com una construcció harmoniosa entre natura i petites casetes de màxim dos nivells. 

L'hostal que hem localitzat està situat en el carrer principal. El més transitat, ocupat abastament pels turistes. Però aquí, tothom sembla abduït per una calma exquisida. Restaurants, botigues i tuc-tucs que, en qualsevol altre lloc serien sinònim de converses sorolloses, cotxes i música a tot drap. No a Luang Prabang. Creiem que va ser en aquell moment en el que vàrem decidir allargar l’estada un dia més.

El ritme i la manera de la gent de Laos ens atrapa. Tot es fa de manera pausada, i a l’hora eficient. Tot es fa amb suavitat i amb cura, amb molta amabilitat. La coses es tracten amb delicadesa, gairebé amb tendresa. No hi ha manera de sentir ningú parlar a crits. Tot ens convida a fer una estada de les de “dolce fare niente”.

Després de dos viatges nocturns en tren i dos dies de caminar per les muntanyes de Sapa, les nostres motxilles comencen a poder ser considerades armes biològiques, així que aprofitem per descansar, fer bugada, buscar l’excursió del dia següent, connectar-nos a internet, escriure, tornar a descansar... i menjar bé.

En poques coses s’assembla Laos a Vietnam, i feliços comprovem que el menjar continua sent fantàstic. Després del menjar vietnamita fortament especiat, a Luang Prabang ens trobem amb un gastronomia que és reflex de la gent que veiem pel carrer, suau i plena de matisos. Deliciosa.

Així, mediterràniament, vàrem acabar el dia davant una ampolla de vi francès i un menú degustació de la gastronomia laosenca a preu de menú de migdia, al meravellós bistró l’Elephant, un restaurant de categoria que ens havien recomanat el Josep i la Samantha.

L’endemà ens espera l’aventura.

Vago nº4: El camarot dels germans Marx i la ONU

Dia 13 - nit

Sapa – Hanoi

Van dos de Madrid, dos de Barcelona, un parell d’anglesos, una luxemburguesa i un danès... sembla un acudit, però en realitat és la descripció d’una de les nits més divertides del viatge.

Després de la pallissa que portàvem a les esquenes, res ens venia tan de gust com una dutxa, un bon sopar i un llitet tou i acollidor. Lo primer resultava inviable per desgracia dels qui ens envoltaven, lo segon va ser substituït per uns noddles a corre cuita, i lo tercer sabíem que fins a la següent nit com a mínim no es donaria. Per davant teníem dotze hores de tren nocturn fins Hanoi.

L’expectativa era nul·la, resar perquè el cansament fes efecte i poguéssim dormir unes poques hores.

Però en aquest tipus de viatges del res apareix algú, i com a la cançó d’Ikea, on en caben dos caben tres, i si caben tres, perquè no 8? Total, que acabes organitzant un guateque al spanish style.

Tot va començar amb la coneixença de dos madrilenys just al arribar al tren, el Toni i la Sol. Dos amics amb els que ens vàrem caure en gràcia molt ràpid. Ens venia de gust poder xerrar sense haver d’estar al passadís del tren, així que la Vidal va fer alguna caigudeta d’ulls als companys vietnamites del nostre vagó i van accedir a canviar-se per ells.

Paral·lelament, la nena havia fet amistat amb un noi anglès i la seva xicota que, tot i ser de Luxemburg, s’anaven trobant pel món perquè per la feina d’ella (aromateràpia i artteràpia –i no era rara ni zen) la portava per arreu. També van ser convidats al vagó 4.

Ja érem 6, però la Sol I el Toni havien conegut al seu treking un danès molt catxondo que, òbviament, també va ser adoptat.

Encara ens faltava alguna cosa... Anglaterra és gran i tan sols teníem a Londres representada, així que pel camí també vàrem afegir a un noi de Glasgow que viatjava sol i va estar entusiasmat de sumar-se a la ONU. Un homenàs de dos metres que havia d’anar tota l’estona capcot en els trens vietnamites.

I clar, el bar mòbil del tren, aquella nit va acabar existències literalment. Fins i tot, en el nostre intent per comprar una ampolla de vi, vàrem sumar a la ONU a la cambrera vietnamita que amb grans somriures es negava a rebaixar-nos el preu de l’ampolla. Finalment però no va poder resistir-se als nostres persuasius encants.

Una nit divertidíssima que es va trencar una mica quan l’única ampolla de vi de tot el tren va explotar a les mans de la cambrera víctima del desconeixement d’ella de les lleis de la física aplicada a l'obertura de taps.

I la ONU servir, servir no serveix per gaire, però és un guateque fantàstic en el que a part de passar-t’ho pipa, si vols, pots aprendre alguna cosa i tot. Per exemple el concepte “LOGOM”. Una paraula que només existeix en danès per qualificar el que és abstracte, inquantificable. És alguna cosa així com l’entremig entre poc  massa, entre tot i res, fred i calor, tan abstracte, que resulta d’un absurd que ens va captivar.

Dormir no vàrem dormir gaire, però el camarot dels germans Marx queda a la memòria d’aquest viatge.

Treking o “crashing rice”. We will survive!

12 i 13

Sapa

Amb el cap fet un autèntic còctel per l’impacte del relax de badia de Ha Long a la hiperactivitat de Hanoi, la mateixa nit agafàvem un tren cap a les muntanyes de Sapa.

Al pujar, ens passen pel cap molts records del viatge per Sibèria. El tren s’assembla molt, pensem. Però hauríem d’haver-nos imaginat que com les maquinàries soviètiques no hi ha res... Quina nit! Efectivament el tren físicament s’assemblava, però com es movia! Això no va afectar al nene, que podria dormir perfectament sobre d’un pal, aguantant-se tan sols amb un peu descalç, però la nena va tenir temps de socialitzar-se amb totes i tots els noctàmbuls dels tren. Alguns, mereixerien una entrada a part.

Arribem molt d’hora pel matí, i com que estàvem taaan frescos, decidim fer una excursió, que ara els moderns en diuen treking, de dos dies que comencem aquell mateix matí. Sapa a mi...!

I ja ens veus, amb les motxilles petites, els nostres cuerpecitos serranos i a caminar.

Sapa és un destí força turístic, així que les rutes més properes a la ciutat, s’han convertit en una espècie de port aventura vietnamita. Cada grupet de turistes a Sapa té un acompanyament propi: un grup de senyores mong, amb el vestit tradicional que venen quincalleria. La tècnica de venda és enganxar-se a un grup de guiris i acompanyar-lo durant la caminada fins que al final acaben comprant alguna cosa. Com a mínim cal reconèixer que com a tècnica comercial és ben esforçada. Decidim apartar-nos completament d’aquest camí i agafem un cotxe cap a una zona on ens prometen que no hi trobarem ningú, i així va ser.

Els paisatges són increïbles. Muntanyes verdes totalment esglaonades pels arrossars, poblats de fusta pel camí, búfals domesticats muntats per manades de nens, enormes papallones, esplanades de blat de moro,... una festa on la natura i l’agricultura ens ensenyen que són capaces de fer si no li plantem 150 fàbriques i 2000 gratacels.

I al mig de tot aquest espectacle, els nenes. Els nenes que intentaven seguir el ritme d’una guia de vint anys, la Jail, vietkamikace pels amics, que semblava tenir una missió principal: humiliar-nos. Si nosaltres anàvem guarnits d’exploradors, ella semblava que anés a fer un batut de papaia amb les amigues, per deixar clar que aquesta ruta que ens feia treure el fetge per a ella era més aviat una passejadeta per baixar el dinar. Armada amb un paraigües rosa per evitar el sol i unes convers blanques i blaves que no es van embrutar en cap moment, ens fa fer pujar fins a dalt de tot a les hores de més sol tot ignorant les miradetes de súplica de la nena. En una hora, vàrem beure més de tres litres d’aigua, i teníem set.

El sol era de justícia i entre els arrossars no proliferen les ombres. Així que en el primer poble on ens vàrem aturar vam decidir canviar la gorra. Allà on vagis fes el que vegis, diu la llei del viatger, així que vàrem comprar un parell de barrets locals: un de palla ben ample per la Vidal i una mena de salacot verd pel Querol. Devíem fer una fila força estrafolària, però certament vam sortir guanyant amb el canvi.

Sis hores més tard, a punt de fingir una mort súbita per poder descansar, arribem a un poblat en el que no hi deuen viure més de 150 persones.

La guia ens porta a una caseta apartada del poblat que té “habitacions” per a hostes. La família té uns vuit membres més un parell de persones que viuen de lloguer en la mateixa cabana de fusta que nosaltres dormirem.

Tot i que la família era molt agradable, els autors d’aquest bloc no som gaire fans del “turisme ètnic”, així que per no sentir-nos fora de lloc, com que no estàvem gens cansats, vàrem anar a fer un volt per les proximitats. És, probablement, el més a prop que hem estat mai d’una selva, i és espectacular.

La nit passa ràpid entre ampolles de vi d’arròs compartides amb els hostes, la guia i el pare de família, i una meravellosa mosquitera XL que ens protegeix dels bitxos XXL que corren per aquí. Hem de dir que tot i que la nit apuntava llarga, la fusta en la que dormíem va resultar ser prou còmoda.

I amanece que no es poco, que diuen, i aquí ho fa més aviat del que estem acostumats. El dia va unes dues hores avançat respecte a Catalunya. Surt el sol a les 05h, a les 10h és com a les 12h d’allà. I a les 19h ja és de nit. Així que els vietnamites matinen bastant, i més al camp. Amb els gurirs, però, tenen la “gentilesa” d’esperar fins a les nou per començar a caminar, d’aquesta manera l’excursió la fas a ple sol de migdia.

Tot i intentar convèncer a la petita vietkamikace de començar a caminar abans de les set per evitar les hores de més calor, amb un somriure ens diu que les 8:30h és una bona hora i que tampoc fa tanta calor... (pel cap de la Vidal les imatges de bombes es succeeixen).

Iniciem doncs el descens i arribem als fatídics arrossars. Mentre la petita viet saltava d’un costat a l’altre, nosaltres avançàvem fent moviments més propis d’una dansa de la pluja que d’un treking. Tot plegat, et portava a sentir llastimeta per primera vegada en aquest viatge dels reclutes americans que varen travessar aquestes terres a les ordres de quatre llestos de Harvard. Esdevenia una metàfora bastant real del que va esdevenir la guerra del Vietnam. Mentre nosaltres vàrem acabar que semblava que haguéssim fet lluites de fang, el petit ser de metre i mig ni tan sols s’havia embrutat les sabates, que per més humiliació, eren blanques!!

La Vidal que és un ésser raonablement pacífic en condicions normals, acostuma a reaccionar a les caminades sota el sol de manera similar al Doctor Jekil un cop ingerit el seu brevatge. Els nivells d’escuma rajaven pel costat dels llavis van fer témer en algun moment per la integritat física de la Jail, però quan la Vidal es posa com es posa és millor passar desapercebut i deixar que sigui algú altre la diana de la seva ira.

Finalment, vam arribar al nostre destí on el cotxe va tornar a portar-nos cap a la ciutat després de dos dies d’una excursió que, si bé va ser dura per la calor, ens va servir per a conèixer el meravellós paisatge i la gent del nord del país, on conviuen la majoria de minories ètniques vietnamites.

Sapa és una ciutat amb relatiu interès. Així que decidim agafar el tren cap a Hanoi aquella mateixa nit.

Laos ens espera.

La badia on el drac va descendre

Dies 10 i 11

Badia de Ha Long

Els autors d’aquesta bitàcora ens declarem partidaris de la ciència, el Segle de les Llums i la raó. I tot i així ens veiem obligats a reconèixer que existeixen indrets al món que estan envoltats de màgia. La Badia de Halong (“allà on el drac va aterrar”) és indiscutiblement un d’ells.

A la sortida de Hanoi, tenim sort i passem pel riu Roig just quan és vermell de veritat. Els rajos de sol l’il·luminen a aquesta hora del matí d’una manera que sembla que sigui la recent història i no pas aigua, la que baixa riu avall.

Unes horetes més tard arribem al port. De nou, igual que al delta del Mekong, falten paraules. Un munt de formacions rocoses surten entre l’aigua del mar donant a la llum un paisatge que les retines es neguen a creure científic. És totalment diferent de res del que, com a mínim nosaltres, havíem vist mai fins al moment.

Som molt afortunats, perquè tot i les advertències de la massificació turística de l’indret i el dia espatarrant, quasi no veiem a ningú. A més, al sampan en el que anem i en el que passarem la nit, som tan sols cinc passatgers: tres noies suïsses i nosaltres. Més endavant s’hi afegiran dos viatgers més. Un luxe.

Gaudim del paisatge des de la coberta llegint i prenent el sol. Al tard, agafem uns caiacs i ens endinsem entre les formacions. Hi ha centenars de coves, algunes hi pots passar amb caiac, d’altres són un pèl més inaccessibles. Sobre els nostres caps xisclen els ratpenats. I de nou, sols. 

Algunes de les roques són tan grans que formen petites badies, semblen llacs trets d’una pel·lícula de ciència ficció. Les ENORMES i abundants meduses de colors que corren per allà, ajuden a crear una atmosfera en la que no t’extranyaries si en qualsevol moment, sortís un velociraptor o un personatge de LOST a donar-te la benvinguda al seu hàbitat.

Tot i els entranyables bitxets de colors, el guia ens insisteix en que fem una capbussada, i no sense un exhaustiu examen de les aigües en busca de les gelatines en qüestió, ens tirem de la coberta del vaixell. Molt valents fins que ens submergíem a l’aigua... Vam descartar que caminar sobre les aigües fos un miracle reservat als déus, mai els vietnamites havien vist a algú córrer tant per sortir-ne’n!

Després de les aventures aquàtiques, la Vidal que és una dona amb fermes conviccions filosòfiques, va decidir que què carai, un creuer és un creuer, i va conduir les incautes suïsses pel camí del gin tònic sobre la coberta.

A aquestes alçades ja se’ns havien afegit els viatgers restants: la Samantha i el Josep, dos barcelonins que fa anys que es deixen caure per l’Indoxina i dels que ja no ens vam separar fins a Sapa. La nit va venir precedida per una gran tempesta que vàrem amanir jugant a cartes i xerrant amb els companys de viatge, que totes elles i ell, van resultar ser encantadors.

El matí següent vàrem fer port en un dels illots més gran on s’hi pot veure la “gran cova sorprenent”. Pel nom, francament no les teníem totes. Els vietnamites donen a tot plegat un to naïf que una no sap sempre ben bé com interpretar-lo: llums de coloraines i comparacions força infantils de les formes capricioses de les estalactites. La màgia de l’escenari era tan forta que es superposava a tot plegat.

L’erosió de l’aigua, en aquest cas, havia creat un mon subterrani que de nou, tot i tenir-ho davant dels ulls sembla més aviat un decorat de ciència ficció. Les coves no van ser descobertes fins l’arribada dels francesos, i durant la guerra amb els EUA, els americans tot i conèixer-ne l’existència, no van ser capaços de localitzar aquest refugi natural de la població.

La Badia ha estat declarada Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO dues vegades, i ens agradaria pensar que aquesta declaració tindrà la força suficient per a preservar-la de la depredació immobiliària que comença a intuir-se en les seves proximitats.

La obsessió blanca

Hi ha una cosa que salta a la vista a tots els indrets de Vietnam que hem conegut: la obsessió de moltes dones per mantenir la pell ben blanca. Sota la calor, el sol aclaparador i nedant en la xafogor humida, criden l’atenció les mànigues llargues, mitges, guants llargs del tipus Hilda, ombrel·les, caputxes, grans ulleres i barrets ben amplis. Tot un aparell vestuari antinatural amb l’objectiu de mantenir la blancor de la pell.

Sembla que la cosa ve de ben lluny. Les dones a Vietnam estan disposades a fer grans sacrificis  per a evitar la morenor que tantes dones i homes cerquen a les platges de casa nostra.

La pell pigmentada és sinònim de treball als arrossars, de mans endurides, de fronts suosos, és sinònim de “currela”. I per més fals i martells que pengin en els edificis oficials del país, el treball manual i els seus símptomes són encara per a molta gent un estigma. La pell fosca és sinònim de feina, de classe baixa i d’un passat que moltes aquí, fan grans esforços per allunyar-lo tan ràpid com els hi sigui possible.

La marca de Cain, el llaurador. La obsessió blanca.

Mòmies, confuci i jazz a Ha Noi

Dies 8 i 9

Hanoi

Forat negre Saigon en acció: el vol surt amb retard... però surt! I arribem finalment a Hanoi.

Hanoi ens ha encantat. No volem dir que ens hagi agradat molt, sinó que hem sucumbit irremeiablement als seus encants. És una ciutat increïble.

En els carrerons estrets de l’Old Quarter, al bell mig de la ciutat, tot es mou i poques coses romanen gaire temps. La guia serveix de ben poc en aquesta ciutat on els carrers laberíntics canvien de nom a cada cruïlla, on els establiments de tot tipus naixen, es transformen, es mouen de lloc, moren i renaixen constantment. Del animals simbòlics de l’orient, sens dubte seria el fènix qui millor simbolitza l’emperadriu d’Indoxina, la ciutat del riu Roig.

Les voreres plenament ocupades per la gent jove que practica el Ha Noi bier i una infinitat de comerços; els carrils en que conviuen motos, taxis, bicis, venedores ambulats i turistes despistats són el caldo de cultiu ideal per tota mena de trapelles i buscavides, un ecosistema que té en la base de la piràmide alimentària la butxaca dels viatgers desprevinguts. I és la llei de la selva la que s’imposa en els negocis entorn al turisme. Proliferen agències turístiques, pensions i cafeteries. Quan alguna d’elles aconsegueix un cert prestigi, automàticament se n’obren dotzenes de versions pirates amb el mateix nom, sovint amb la complicitat de taxistes a comissió, per a xuclar-li la clientela. Serà que ja hem fet la mili a Saigon, però estem orgullosos de dir que n’hem sortit prou il·lesos. És sens dubte molt divertit.

La visita d’homenatge a l’oncle Ho ens resulta obligada. Com en el cas del Mausoleu de Lenin resulta també contradictòria. Ho Chi Minh, com Lenin, va pensar un final molt més humil per a les seves restes. En el cas de l’alliberador vietnamita, la incineració. Per contra, un majestàtic complex entorn al seu Mausoleu i la seva mòmia made in Moscou, és visitat per milers de vietnamites i estrangers cada dia.

A la llarga cua d’accés, coneixem a la Cristina, una noia portuguesa amb qui passarem la resta del matí, visitant el Mausoleu i el museu de Ho Chi Minh. I més tard el Temple de la Biblioteca, lloc de culte confucià on s’examinaven els futurs mandarins vietnamites seguint el model xinès. Inevitablement, Xina és present en tots els països asiàtics que hem conegut.

Per la tarda, vàrem iniciar la aventura d’arribar a una adreça concreta. Al dia següent volíem fer cap a la Badia Halong, i avisats de la quantitat de piratilles per la zona, vàrem decidir provar sort a través d’una agència recomanada per la guia, Ocean tours. I vàrem encertar al cent per cent.

Per sopar, vam arribar fins a un restaurant molt popular entre els “hanoïtos”, i no és d’estranyar perquè francament el menjar era excel·lent. Entre un mar de minitauletes compartides, s’obrien pas una legió de cambreres i cambrers que corrien amunt i avall portant plats i platets que preparaven davant teu. Una gran descoberta.

Però la nit era jove i a nosaltres ens venia de gust anar a escoltar jazz vietnamita, així que vàrem anar a cercar al Binh Minh Jazz Club que, oh sorpresa, havia canviat d’adreça. No sense algunes dificultats, finalment vàrem trobar el local, i de nou Hanoi ens oferia una gran vetllada, gràcies al llenguatge universal creat per uns negres analfabets de Nova Orleans.

Tot i que la il·luminació, més pròpia del barri roig d’Amsterdam, ens va fer dubtar en algun moment del bon nom del local... al tercer pis, pràcticament sols, vam gaudir d’una jam session fantàstica.