Illa Phu Quoc: bicicletes i diluvi universal

Dia 6

Illa Phu Quoc

Sortim d’hora de l’hotel cochambre per agafar el vaixell ràpid cap a l’illa de Phu Quoc, una perla del golf de Tailàndia que tot i ser territori vietnamita està més aviat a l’alçada de la costa de Cambotja, que en reclama la territorialitat . 

I arribem a l’illa, verda, frondosa i paradisíaca... només que en aquesta elecció espontània no vàrem tenir en compte que aquí la temporada s’acaba amb l’arribada de les pluges. És adir, just ara. Havíem escollit aquest indret per les seves platges, i el dia se’ns en anava una mica a norris. A canvi, ens vàrem trobar amb l’encant decadent d’un paradís tropical en temporada baixa. Cal dir que té el seu què.

L’indret era molt més bonic del que esperàvem i amb moltes més possibilitats. És ben bé el lloc perfecte per passar unes vacances relaxants. De ben segur, que al ritme al que creix Vietnam d’aquí ben poc enviaran vols charters d’alemanys assedegats de cervesa, però de moment, manté un equilibri fantàstic entre turisme i habitabilitat.

Ens instal·lem a una cabanyeta encantadora on tot està obert i sortim a cercar-nos la vida. Prenem una decisió transcendental: guanyar autonomia i deixar de dependre dels transports col·lectius. Ens adrecem a un negoci de lloguer de bicicletes on el noi tracta de convèncer-nos de llogar millor una moto. “Is very easy” insisteix, tot i que li assegurem per activa i per passiva que no tenim cap experiència. Tampoc tenim el permís de conduir, però això aquí no és cap argument. Insisteix que fem una prova, fins que el Querol s’hi avé mentre la vidal recorre mentalment la la farmaciola... i resulta que la pista de proves és la carretera principal de l’illa, clar. Cap problema, el Querol puja a la moto corre un centenar de metres, fa un canvi de sentit al més pur estil vietnamita i torna sa i estalvi. Considerem que ja hem temptat prou la sort i insistim en llogar un parell de bicis.

Les bicis són dos andròmines serigrafiades amb iconografia Batman. Una té les marxes encallades en el plat petit i l’altra el manillar massa alt, però no ens atrevim a moure’l per por a que es desmunti definitivament. Ambdues estan mancades de frens a la roda del darrera.

Així, Batman i Robin, armats amb els nostres inseparables impermeables i les nostres fidels i quixotesques cavalleries ens integrem amb veu pròpia a l’intuïtiu trànsit vietnamita. Una fila... Més proper a Watchmen que pas a Batman... Per no parlar del que representava incorporar-se a la cruïlla central del poble on hi havia un semàfor, l’únic del poble, però del que per descomptat ningú en feia cas. Aquí tenen normes pròpies de circulació i, encara que ningú ho diria, bé han de funcionar perquè xocar no xoquen.

Per la nit, ens vàrem refugiar del diluvi en un bar restaurant petit però molt agradable. I al ritme d’una selecció musical excepcional, una margarita i un cardhu (o potser era en plural), i el wifi (com no podia ser d’una altra manera), se’ns va fer ben de nit trastejant el bloc.

L’endemà tocava vol cap a ciutat Ho Chi Minh per guanyar temps i enfilar cap a Hoi An