Pluja, elefants i canoes pel Nam Khan

Dia 15

Luang Prabang

Matinem per marxar d’excursió, perdó, de treking. La ciutat de Luang Prabang està situada en la península que forma la confluència del riu Nam Khan amb el Mekong. I serà el Nam Khan, i l’aigua en general els protagonistes de la nostra jornada.

Un grup de turisme d’aventura en que nosaltres som els més hàbils i espabiladets, és un grup que té un problema. I greu. A banda dels guies laosians, compartim expedició amb una parella d’adolescent britànics i un australià no menys adolescent. Un bona mostra de la Commonwealth. P’habernos matao.

Visitem un parell de poblats Mong on coneixerem una mica més coses sobre aquesta minoria tant important en la història de la regió, així com sobre el budisme practicat per aquestes contrades.

Tot seguit ens llancem per una caminada lleugera per la selva. I llavors irromp la pluja. Seguint les encertades recomanacions dels guies, vam decidir no portar els impermeables, i senzillament deixar que la pluja ens mullés. Qui no va atendre massa recomanacions va ser el company australià, batejat Mougli per la Vidal, que venia calçat amb unes xancletes. Els “caminets” costeruts que travessen la selva es van convertir ràpidament en pistes de patinatge, en que calia clavar bé les botes i cercar punts sòlids de suport. Així que el compatriota de Cocodril Dundee va trigar poc en començar a rodolar per terra. Cada tres o quatre minuts se sentia un “tromp”, i sabies que el company havia tornat a caure tan llarg com era. Desesperat va optar per treure’s les xancletes i caminar descalç, i el resultat va ser pitjor encara. Això sí, el noi no va perdre ni per un moment els nervis i va aguantar fins al final sense emetre ni una queixa, com un campió. En tot cas, la caminada per la jungla va resultar ser una aventura divertida i sorprenent en la que, encara que sembli mentida, els nenes van ser els únics que no van caure entre el fang.

Duiem dos guies, un laosito de 21 anys molt tímid però encantador, i el líder de la manada. Un laosito que, a jutjar per les reaccions de les laosites de les contrades bé devia ser el James Dean de la zona.

Aquest segon, sense que resultés desagradable ni embafador, no perdia ocasió de cantar les alabances als encants de la nena sense que la presència del Querol resultés un problema pel ell.

Al final de la ruta vàrem arribar al Nam Khan, on ens esperaven els caiacs per continuar la nostra excursió per aigua, riu avall. Aquí va arribar l’hora de glòria de la Gran Bretanya. En la primera parada que vam fer, els compatriotes de l’almirall Nelson se’ns van despistar i van seguir riu avall. Per quan van voler adonar-se’n eren un puntet llunyà. I és clar, amb els nervis van voler anar contracorrent pel mateix centre del riu i a cop de braç. Resultat: no es van moure ni un centímetre, perdó, ni una polsada, i van quedar fets pols per a la resta de l’excursió. Van ser rescatats pels guies. Cal tenir en compte que estem parlant dels descendents d’un imperi que es va muntar a partir de la supremacia de la seva armada.

La Vidal, que és un esser capaç de tenir moments de gran crueltat, va decidir batejar la parelleta com els “fish-and-chips”. En tot cas cal reconèixer als fills del Regne Unit que van mantenir en tot moment aquella mena de compostura estudiadament ridícula amb que van conquerir mig món. Segurament la mateixa que tenien els oficials de la brigada lleugera mentre carregaven cap al desastre.

Recuperats els fish & chips, vam anar caminant cap a uns salts d’aigua on vam banyar-nos (per si no estàvem ja prou xops) i dinar. A ben dinat, una volteta a lloms d’elefant va fer que tothom recuperés el bon humor.

I de nou cap als caiacs, per a desesperació dels anglesos. Baixar tranquil·lament el Nam Khan entremig de la jungla laosiana, sentint els sons dels ocells, creuant-nos aquí i allà amb alguns pescadors, clavant rems per no tombar la canoa en els ràpids, és una de les experiències vitals que de ben segur quedarà a la memòria dels intrèpids viatgers.


PD Mami ja he trobat l'elefantet, ves fent lloc a casa.