Cap a la ciutat de l'oncle Ho

Dia 2

Bangkok – Ciutat Ho Chi Minh

Aprofitem el matí per caminar una miqueta sota la xafogor de Bangkok, però és dia de trànsit.

Tornem a l’aeroport del que ens hem pogut separar menys de 24h… i ens preparem a volar cap a la ciutat del l’oncle Ho. Tot esperant per embarcar ens fixem en les hostesses de Lufthansa, algunes alemanyes i altres tailandeses. No es barregen, el safareig el fan per nacionalitats.

En poca estona arribem a Vietnam. De seguida es veu que aquest és un país seriós, dels de falç i martell. Res de l’alegria fronterera tailandesa, ni tan sols de la frivolitat cambotjana que permet tramitar el visat per internet. No, aquí fas una cua com déu mana esperant que els nois d’uniforme et segellin un visat d’aquells de molts escuts, i tot déu a passar les bosses per l’escàner de la duana. Escàner de l’escola de censura soviètica, ja que ens ha esborrat tot el contingut de l’ordinador.

I per veure que el control comunista no és incompatible amb el capitalisme de mercat només ens ha calgut sortir de l’aeroport. La calor, la marabunta corrent, cridant, oferint-te transport, casa i si et despistes marit/muller, un canvi de moneda d’1 a 25.000, la nena lleugerament ofuscada,... Resultat: el primer timo del viatge. Estafa de nivell baix. Un cop l’hem regatejat, el “taxi” ens ha acabat sortint a preu de Barcelona. Sense regateig quedava a preu de Barcelona-París. Res greu, però fa ràbia...

Algú ja hagués marxat aquella mateixa nit de la ciutat, per sort però, li hem donat una segona oportunitat. Bé la Vidal només s’ha avingut a quedar-s’hi perquè ja era l’hora de sopar. I per la Vidal només hi ha una cosa més sagrada que la dignitat: l’estómac.

I val a dir que el sopar ens ha acabat reconciliant amb l’antiga Saigon.