Als nou dracs, mercats i papiroflexia sobre l’aigua

Dia 5

Can Tho

Hem anat directament a Can Tho, evitant contractar cap excursió a Saigon o Myto, impel·lits per la fugida del turisme massiu del que vulguem o no, n’acabem formant part. I l’hem encertat.

Vuit hores pel delta del Mekong ens esperen. Ens llevem a les 05:00 per agafar la barqueta. La Vidal, que és una dona assenyada que mai pren la xocolata amb melindros abans de les onze i que considera que tota activitat prèvia a les deu del matí queda fora del concepte humanitat, ni tan sols remuga. En veure-ho, emocionada la senyora de la pensió deixa caure una llàgrima.

Anem en una barca que li treuen aigua amb una sabatilla la Liu i el seu fill. Una família molt agradable que ens alimenten a base de miniplatanets i fruits estranys.

L’espectacle no es fa esperar. El Mekong és un riu molt transitat, hem vist menys persones per les rambles a les 12h que barquetes pel Mekong. A les bores, sobre el propi riu, alguns serradors i comerços. Hi ha embarcacions de tot tipus, matèries primeres, famílies, alguns (poquets) turistes,…

Tot té un aspecte molt rural, tot menys la majoria de senyores. Elles vesteixen estupendament abans d’agafar la barqueta per anar a la compra. Xandall? Nop, antes muerta que sensilla que diuen.

És molt difícil descriure amb paraules el que veus allà. Pel paisatge, per la gent, per l’activitat, pels colors, per les olors, és com un poble però a sobre de l’aigua. Les barques s’acosten a les “botigues” (barques) i fan la transacció. Com qui va a la plaça, però a sobre del riu. Cada barca-parada està especialitzada en un únic producte i en penja una mostra sobre un varal per anunciar-lo.

Sobre les aigües terroses del Mekong s’hi ven de tot, menjar, roba, fins i tot hi ha bars flotants. També barques de pesca, gent banyant-se o fent la bugada. Pel canal principal grans embarcacions transporten fusta i minerals d’aquest país tan immensament ric en recursos naturals que nacions de tota la terra han cobejat.

De tant en tant, la Liu apropa la barca a un voral i talla una fulla de palma que mitjançant la màgia de la papiroflèxia converteix en arracades, anells, polseres, cistells o motius florals que ens va regalant. Tot això, evidentment mentre continua dirigint la barqueta amb el peu dret. Ens sembla poc probable que cap d’aquests obsequis sobrevisqui al nostre viatge, però intentarem salvar-ne alguna mostra.

Pel camí, abans d’encaminar-nos cap a un altre mercat flotant més petitet i endinsar-nos pels afluents del Mekong (els nou dracs), fem una parada a una taller casolà de noodles vietnamites. Petitó, però molt curiós.

I un cop endinsats pels afluents menors, la tranquil·litat. Mil tons de verd, mil bitxos, bitxets i bitxots. Silenci per fi en aquest Vietnam que fins ara se’ns ha mostrat tan hiperactiu.

Pel camí passem algunes aldees,  s’hi veu senzillesa, segurament pobresa, però no misèria. Impossible tenint en compte que només els cal treure la ma per la finestra per fer-se amb  una papaia o qualsevol fruit exòtic.

Hem fet el nostre primer coneixement amb el Gran Mekong pel seu final i ja ens en declarem enamorats.

PS El repel·lent d’insectes adquirit a Saigon sembla que dóna millor resultat que el Relec. Es compleix la norma que a cada país coneixen els seus mosquits.