Treking o “crashing rice”. We will survive!

12 i 13

Sapa

Amb el cap fet un autèntic còctel per l’impacte del relax de badia de Ha Long a la hiperactivitat de Hanoi, la mateixa nit agafàvem un tren cap a les muntanyes de Sapa.

Al pujar, ens passen pel cap molts records del viatge per Sibèria. El tren s’assembla molt, pensem. Però hauríem d’haver-nos imaginat que com les maquinàries soviètiques no hi ha res... Quina nit! Efectivament el tren físicament s’assemblava, però com es movia! Això no va afectar al nene, que podria dormir perfectament sobre d’un pal, aguantant-se tan sols amb un peu descalç, però la nena va tenir temps de socialitzar-se amb totes i tots els noctàmbuls dels tren. Alguns, mereixerien una entrada a part.

Arribem molt d’hora pel matí, i com que estàvem taaan frescos, decidim fer una excursió, que ara els moderns en diuen treking, de dos dies que comencem aquell mateix matí. Sapa a mi...!

I ja ens veus, amb les motxilles petites, els nostres cuerpecitos serranos i a caminar.

Sapa és un destí força turístic, així que les rutes més properes a la ciutat, s’han convertit en una espècie de port aventura vietnamita. Cada grupet de turistes a Sapa té un acompanyament propi: un grup de senyores mong, amb el vestit tradicional que venen quincalleria. La tècnica de venda és enganxar-se a un grup de guiris i acompanyar-lo durant la caminada fins que al final acaben comprant alguna cosa. Com a mínim cal reconèixer que com a tècnica comercial és ben esforçada. Decidim apartar-nos completament d’aquest camí i agafem un cotxe cap a una zona on ens prometen que no hi trobarem ningú, i així va ser.

Els paisatges són increïbles. Muntanyes verdes totalment esglaonades pels arrossars, poblats de fusta pel camí, búfals domesticats muntats per manades de nens, enormes papallones, esplanades de blat de moro,... una festa on la natura i l’agricultura ens ensenyen que són capaces de fer si no li plantem 150 fàbriques i 2000 gratacels.

I al mig de tot aquest espectacle, els nenes. Els nenes que intentaven seguir el ritme d’una guia de vint anys, la Jail, vietkamikace pels amics, que semblava tenir una missió principal: humiliar-nos. Si nosaltres anàvem guarnits d’exploradors, ella semblava que anés a fer un batut de papaia amb les amigues, per deixar clar que aquesta ruta que ens feia treure el fetge per a ella era més aviat una passejadeta per baixar el dinar. Armada amb un paraigües rosa per evitar el sol i unes convers blanques i blaves que no es van embrutar en cap moment, ens fa fer pujar fins a dalt de tot a les hores de més sol tot ignorant les miradetes de súplica de la nena. En una hora, vàrem beure més de tres litres d’aigua, i teníem set.

El sol era de justícia i entre els arrossars no proliferen les ombres. Així que en el primer poble on ens vàrem aturar vam decidir canviar la gorra. Allà on vagis fes el que vegis, diu la llei del viatger, així que vàrem comprar un parell de barrets locals: un de palla ben ample per la Vidal i una mena de salacot verd pel Querol. Devíem fer una fila força estrafolària, però certament vam sortir guanyant amb el canvi.

Sis hores més tard, a punt de fingir una mort súbita per poder descansar, arribem a un poblat en el que no hi deuen viure més de 150 persones.

La guia ens porta a una caseta apartada del poblat que té “habitacions” per a hostes. La família té uns vuit membres més un parell de persones que viuen de lloguer en la mateixa cabana de fusta que nosaltres dormirem.

Tot i que la família era molt agradable, els autors d’aquest bloc no som gaire fans del “turisme ètnic”, així que per no sentir-nos fora de lloc, com que no estàvem gens cansats, vàrem anar a fer un volt per les proximitats. És, probablement, el més a prop que hem estat mai d’una selva, i és espectacular.

La nit passa ràpid entre ampolles de vi d’arròs compartides amb els hostes, la guia i el pare de família, i una meravellosa mosquitera XL que ens protegeix dels bitxos XXL que corren per aquí. Hem de dir que tot i que la nit apuntava llarga, la fusta en la que dormíem va resultar ser prou còmoda.

I amanece que no es poco, que diuen, i aquí ho fa més aviat del que estem acostumats. El dia va unes dues hores avançat respecte a Catalunya. Surt el sol a les 05h, a les 10h és com a les 12h d’allà. I a les 19h ja és de nit. Així que els vietnamites matinen bastant, i més al camp. Amb els gurirs, però, tenen la “gentilesa” d’esperar fins a les nou per començar a caminar, d’aquesta manera l’excursió la fas a ple sol de migdia.

Tot i intentar convèncer a la petita vietkamikace de començar a caminar abans de les set per evitar les hores de més calor, amb un somriure ens diu que les 8:30h és una bona hora i que tampoc fa tanta calor... (pel cap de la Vidal les imatges de bombes es succeeixen).

Iniciem doncs el descens i arribem als fatídics arrossars. Mentre la petita viet saltava d’un costat a l’altre, nosaltres avançàvem fent moviments més propis d’una dansa de la pluja que d’un treking. Tot plegat, et portava a sentir llastimeta per primera vegada en aquest viatge dels reclutes americans que varen travessar aquestes terres a les ordres de quatre llestos de Harvard. Esdevenia una metàfora bastant real del que va esdevenir la guerra del Vietnam. Mentre nosaltres vàrem acabar que semblava que haguéssim fet lluites de fang, el petit ser de metre i mig ni tan sols s’havia embrutat les sabates, que per més humiliació, eren blanques!!

La Vidal que és un ésser raonablement pacífic en condicions normals, acostuma a reaccionar a les caminades sota el sol de manera similar al Doctor Jekil un cop ingerit el seu brevatge. Els nivells d’escuma rajaven pel costat dels llavis van fer témer en algun moment per la integritat física de la Jail, però quan la Vidal es posa com es posa és millor passar desapercebut i deixar que sigui algú altre la diana de la seva ira.

Finalment, vam arribar al nostre destí on el cotxe va tornar a portar-nos cap a la ciutat després de dos dies d’una excursió que, si bé va ser dura per la calor, ens va servir per a conèixer el meravellós paisatge i la gent del nord del país, on conviuen la majoria de minories ètniques vietnamites.

Sapa és una ciutat amb relatiu interès. Així que decidim agafar el tren cap a Hanoi aquella mateixa nit.

Laos ens espera.