Mòmies, confuci i jazz a Ha Noi

Dies 8 i 9

Hanoi

Forat negre Saigon en acció: el vol surt amb retard... però surt! I arribem finalment a Hanoi.

Hanoi ens ha encantat. No volem dir que ens hagi agradat molt, sinó que hem sucumbit irremeiablement als seus encants. És una ciutat increïble.

En els carrerons estrets de l’Old Quarter, al bell mig de la ciutat, tot es mou i poques coses romanen gaire temps. La guia serveix de ben poc en aquesta ciutat on els carrers laberíntics canvien de nom a cada cruïlla, on els establiments de tot tipus naixen, es transformen, es mouen de lloc, moren i renaixen constantment. Del animals simbòlics de l’orient, sens dubte seria el fènix qui millor simbolitza l’emperadriu d’Indoxina, la ciutat del riu Roig.

Les voreres plenament ocupades per la gent jove que practica el Ha Noi bier i una infinitat de comerços; els carrils en que conviuen motos, taxis, bicis, venedores ambulats i turistes despistats són el caldo de cultiu ideal per tota mena de trapelles i buscavides, un ecosistema que té en la base de la piràmide alimentària la butxaca dels viatgers desprevinguts. I és la llei de la selva la que s’imposa en els negocis entorn al turisme. Proliferen agències turístiques, pensions i cafeteries. Quan alguna d’elles aconsegueix un cert prestigi, automàticament se n’obren dotzenes de versions pirates amb el mateix nom, sovint amb la complicitat de taxistes a comissió, per a xuclar-li la clientela. Serà que ja hem fet la mili a Saigon, però estem orgullosos de dir que n’hem sortit prou il·lesos. És sens dubte molt divertit.

La visita d’homenatge a l’oncle Ho ens resulta obligada. Com en el cas del Mausoleu de Lenin resulta també contradictòria. Ho Chi Minh, com Lenin, va pensar un final molt més humil per a les seves restes. En el cas de l’alliberador vietnamita, la incineració. Per contra, un majestàtic complex entorn al seu Mausoleu i la seva mòmia made in Moscou, és visitat per milers de vietnamites i estrangers cada dia.

A la llarga cua d’accés, coneixem a la Cristina, una noia portuguesa amb qui passarem la resta del matí, visitant el Mausoleu i el museu de Ho Chi Minh. I més tard el Temple de la Biblioteca, lloc de culte confucià on s’examinaven els futurs mandarins vietnamites seguint el model xinès. Inevitablement, Xina és present en tots els països asiàtics que hem conegut.

Per la tarda, vàrem iniciar la aventura d’arribar a una adreça concreta. Al dia següent volíem fer cap a la Badia Halong, i avisats de la quantitat de piratilles per la zona, vàrem decidir provar sort a través d’una agència recomanada per la guia, Ocean tours. I vàrem encertar al cent per cent.

Per sopar, vam arribar fins a un restaurant molt popular entre els “hanoïtos”, i no és d’estranyar perquè francament el menjar era excel·lent. Entre un mar de minitauletes compartides, s’obrien pas una legió de cambreres i cambrers que corrien amunt i avall portant plats i platets que preparaven davant teu. Una gran descoberta.

Però la nit era jove i a nosaltres ens venia de gust anar a escoltar jazz vietnamita, així que vàrem anar a cercar al Binh Minh Jazz Club que, oh sorpresa, havia canviat d’adreça. No sense algunes dificultats, finalment vàrem trobar el local, i de nou Hanoi ens oferia una gran vetllada, gràcies al llenguatge universal creat per uns negres analfabets de Nova Orleans.

Tot i que la il·luminació, més pròpia del barri roig d’Amsterdam, ens va fer dubtar en algun moment del bon nom del local... al tercer pis, pràcticament sols, vam gaudir d’una jam session fantàstica.