La badia on el drac va descendre

Dies 10 i 11

Badia de Ha Long

Els autors d’aquesta bitàcora ens declarem partidaris de la ciència, el Segle de les Llums i la raó. I tot i així ens veiem obligats a reconèixer que existeixen indrets al món que estan envoltats de màgia. La Badia de Halong (“allà on el drac va aterrar”) és indiscutiblement un d’ells.

A la sortida de Hanoi, tenim sort i passem pel riu Roig just quan és vermell de veritat. Els rajos de sol l’il·luminen a aquesta hora del matí d’una manera que sembla que sigui la recent història i no pas aigua, la que baixa riu avall.

Unes horetes més tard arribem al port. De nou, igual que al delta del Mekong, falten paraules. Un munt de formacions rocoses surten entre l’aigua del mar donant a la llum un paisatge que les retines es neguen a creure científic. És totalment diferent de res del que, com a mínim nosaltres, havíem vist mai fins al moment.

Som molt afortunats, perquè tot i les advertències de la massificació turística de l’indret i el dia espatarrant, quasi no veiem a ningú. A més, al sampan en el que anem i en el que passarem la nit, som tan sols cinc passatgers: tres noies suïsses i nosaltres. Més endavant s’hi afegiran dos viatgers més. Un luxe.

Gaudim del paisatge des de la coberta llegint i prenent el sol. Al tard, agafem uns caiacs i ens endinsem entre les formacions. Hi ha centenars de coves, algunes hi pots passar amb caiac, d’altres són un pèl més inaccessibles. Sobre els nostres caps xisclen els ratpenats. I de nou, sols. 

Algunes de les roques són tan grans que formen petites badies, semblen llacs trets d’una pel·lícula de ciència ficció. Les ENORMES i abundants meduses de colors que corren per allà, ajuden a crear una atmosfera en la que no t’extranyaries si en qualsevol moment, sortís un velociraptor o un personatge de LOST a donar-te la benvinguda al seu hàbitat.

Tot i els entranyables bitxets de colors, el guia ens insisteix en que fem una capbussada, i no sense un exhaustiu examen de les aigües en busca de les gelatines en qüestió, ens tirem de la coberta del vaixell. Molt valents fins que ens submergíem a l’aigua... Vam descartar que caminar sobre les aigües fos un miracle reservat als déus, mai els vietnamites havien vist a algú córrer tant per sortir-ne’n!

Després de les aventures aquàtiques, la Vidal que és una dona amb fermes conviccions filosòfiques, va decidir que què carai, un creuer és un creuer, i va conduir les incautes suïsses pel camí del gin tònic sobre la coberta.

A aquestes alçades ja se’ns havien afegit els viatgers restants: la Samantha i el Josep, dos barcelonins que fa anys que es deixen caure per l’Indoxina i dels que ja no ens vam separar fins a Sapa. La nit va venir precedida per una gran tempesta que vàrem amanir jugant a cartes i xerrant amb els companys de viatge, que totes elles i ell, van resultar ser encantadors.

El matí següent vàrem fer port en un dels illots més gran on s’hi pot veure la “gran cova sorprenent”. Pel nom, francament no les teníem totes. Els vietnamites donen a tot plegat un to naïf que una no sap sempre ben bé com interpretar-lo: llums de coloraines i comparacions força infantils de les formes capricioses de les estalactites. La màgia de l’escenari era tan forta que es superposava a tot plegat.

L’erosió de l’aigua, en aquest cas, havia creat un mon subterrani que de nou, tot i tenir-ho davant dels ulls sembla més aviat un decorat de ciència ficció. Les coves no van ser descobertes fins l’arribada dels francesos, i durant la guerra amb els EUA, els americans tot i conèixer-ne l’existència, no van ser capaços de localitzar aquest refugi natural de la població.

La Badia ha estat declarada Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO dues vegades, i ens agradaria pensar que aquesta declaració tindrà la força suficient per a preservar-la de la depredació immobiliària que comença a intuir-se en les seves proximitats.