Monjos, bicis i mercat a Luang Prabang

Dia 16

Encara a Luang Prabang

El nostre darrer dia a Luang Prabang el dediquem a conèixer una mica més la ciutat, mirant d’apartar-nos del centre turístic. Lloguem unes bicis i ens llancem a l’aventura.

Comencem vorejant la riba del Mekong i un munt d’imatges bucòliques passen per davant dels nostres ulls. Els autors, creiem que és molt difícil que, amb la increïble calma i el benestar que et reporta un simple passeig en bicicleta al costat del riu, una personeta no es pregunti si podria viure tan sols amb això. Tonteries d’estiuejant, ves...

Una cosa de Laos que contrasta bastant amb el Vietnam que hem conegut és la important presencia de monjos i temples. Vagis on vagis, et trobes les omnipresents túniques color safrà. Els monjos, viuen de la caritat. O dit d’una altra manera, passen el dia amb les seves coses i de matinada van pels carrers recollint el menjar que la població els hi aporta voluntàriament. Tenint en compte l’alt percentatge de religiosos i la pobresa del país, la quantitat d’excedent alimentari que xuclen, perdó recapten, els cap-pelats fa basarda.

Val a dir que els nois (les noies evidentment no són aptes per a tanta intel·ligència i espiritualitat) s’ho mereixen. Si avui són monjos és perquè en les seves vides anteriors van tenir un comportament exemplar.

D’igual manera, els que viuen en la misèria s’ho han ben guanyat, perquè en anteriors reencarnacions van ser mala gent. Evidentment, si has nascut noia, és que en la teva vida anterior la devies fer molt grossa. Per suposat, si no dones part del teu menjar, que t’has hagut de guanyar perquè tu no ets prou bo, als nois de taronja ja et pots anar preparant pel que t’espera en la propera vida. Què guai i espiritual que és el budisme. Super caritatiu.

Total, que ens parem a un parell de temples d’aquests tan colorits amb els seus dracs, els seus budes, els seus tambors, la seva pau espiritual, i els seus guiris buscant la rica vida interior a base de despreocupar-se de la gent del seu voltant.

El color taronja ens agrada i ser alimentats, encara més, així que ens plantegem la conversió durant uns instants. Però la espiritualitat no sembla per nosaltres i de vida interior anem més aviat escassos, així que agafem les bicis i anem a les barriades on hi ha aquells que, com nosaltres, no han fet prou mèrits en vides anteriors.

Creuem un pont on només hi pots circular o bé caminant o bé amb vehicles de dues rodes, sospitem que la seva raquítica estructura hi té quelcom a veure amb aquesta limitació. A l’altra banda és on pots trobar els mercats no pensats per a turistes. Les vistes sobre el pont són increïbles. El Nam Khan, tot i no tenir el cabal del Mekong, és un afluent enorme.

I és als barris on trobem el Luang Prabang que ens agrada. En els seus mercats de peix de riu i fruits de la selva, en les seves voreres on els pobres d’esperit prenen la fresca, en les seves noies en moto que no tenen por a posar-se morenes, i les seves colles de criatures que omplen el carrer de riure. En la pobresa digna d’aquells que tan dolents han d’haver estat en d’altres vides.

Tant a gust ens sentim pels seus carrers que perduda l’orientació se’ns fa fosc. Preguntant aquí i allà recuperem el nord i anem a tornar les bicis. Tot seguit ens adrecem al mercat nocturn que s’instal·la cada nit al nostre carrer i que ofereix als turistes un mar de colors artesans, per emportar-se un tros de Laos per la gent de casa. Aprofitem per a comprar algun regal i a base de tirar del braç a la Vidal, que és un esser eminentment consumista a qui les coloraines fan perdre de vista qualsevol consideració sobre les limitacions de l’equipatge que podem carregar sobre les nostres esquenes, anem a sopar. Tot i que veient la noia en acció, hom es podria arribar a preguntar si la seva addicció és al consum o a la pràctica del regateig, art que domina fins al punt que sospito que alguna senyora va arribar a pagar-nos diners perquè ens emportéssim el seu gènere.