Hotel Cochambre

Dia 5 (encara)

Escala a Rach Gia

Tornats de l’excursió, amb els ulls encara plens de Delta, tenim el temps just:  dinar accelerat del plat nacional (arròs amb), pastilleta contra la malària i cap a la pensió a recuperar les motxilles. Agafem l’autobús i cap a Rach Gia, escala tècnica on ens embarcarem al dia següent al ferri que ens ha de portar a l’illa de Phu Quoc.

Tres hores d’autobús i dos programes del matrimoniadas local després ens trobem al nostre destí i de seguida ens assalten un núvol de senyors que ens ofereixen portar-nos en moto fins l’hotel. Com que estem escarmentats de prendre decisions sota pressió, els enviem educadament a dida i anem a fer una cerveseta davant de l’estació de busos. Cap problema, els senyors ens segueixen a una prudent distancia i esperen pacientment a que acabem la cervesa per tornar-nos a assaltar. Érem els únics guiris de l’autobús i no hi ha més demanda que nosaltres.

Finalment ens deixem convèncer per portar-nos a un hotel al costat mateix del moll. I ja ens tens muntats cada un en una moto, motxilles i bagatges inclosos recorrent aquest nou indret.

En arribar sorgeix el conflicte: La Vidal se m’ha despistat i no ha tancat prèviament la tarifa i els senyors ens demanen pel trajecte més del que val la nit d’hotel i el passatge de ferri junts. No coneixen la nena. Amb els ulls desorbitats i segurament amb el record del “taxista” de Ciutat Ho Chi Minh a la ment, els hi fot quatre crits fins que accepten cobrar-nos la meitat de la meitat.

Següent pas, l’hotel… la pensió més lúgubre (posem lúgubre perquè no sabem com es tradueix al català “cochambrosa”) que ens hem trobat per aquests mons de déu. Tots dos reconeixem que les nostres mares posarien el crit al cel només de veure els llençols. Però en fi, es fa tard i vol ploure (literalment) així que acabarem utilitzant els sacs de dormir com a profilaxi.

Soparet a una plaça, cerveseta calenta i a fer nones. Prèviament actualitzem el bloc, perquè a “l’hotel” no netegen els llençols ni el terra, però la connexió wifi que no falti. Coses de la globalització…