Angkor, la ciutat dels déus

Dies 24 i 25

Siem Reap - Angkor

Al centre de la gran explanada cambotjana el Gran Mekong li roba les aigües al riu Tonlé Sap. Abans de morir en el Mekong, el Tonlé Sap forma un immens llac que porta el mateix nom. En la riba nord d’aquest llac es troba Angkor, la ciutat dels déus.

Ens hi dirigim des de Phnom Penh. Aquí els camps d’arròs no dibuixen aquelles terrasses enfilades tan característiques de les muntanyes de Sapa, sinó que s’estenen per la planúria formant un oceà verd que es perd en l’horitzó. Arribats a Siem Reap, establim el nostre campament base en un hotel que es troba a mig construir i que ofereix habitacions a preu de pensió. A la recepció, un cartell informa als hostes que a les habitacions, no estan permeses les drogues, les armes de foc ni les granades de mà. Per a la Vidal, que és una noia sentimental que li agafa gran estima als seus objectes i joguines, va ser un gran disgust haver-se de desfer de les granades.

Pel que fa a la prohibició de les drogues, entenem que aquesta es limita a les habitacions, perquè el propi “meitre” del restaurant (més aviat hauríem d’anomenar-lo “menjador”) ens ofereix marihuana mentre recull les comandes. Com que ens vam negar a la primera oferta, no vàrem poder comprovar si també ofereix pistoles i granades de mà. Un lloc una mica mafiosete on, per sorpresa, retrobem una parella d’holandesos amb els que hem fet bones relacions des de que ens vam conèixer sortint de Vientane. Des de llavors els nostres camins s’han anat entrecreuant, especialment en els llarguíssims viatges en autobús. Ella és infermera a l’armada holandesa, i ell, que fins fa poc era soldat, ara també es dedica a la infermeria en l’exèrcit. Sens dubte dos dels companys ocasionals de viatge més amables i divertits amb els que hem compartit sopars, cerveses i conversa. I kilòmetres.

Establert el campament-base anirem a Angkor dues vegades. La primera per veure allà la posta de sol, i la segona li dedicarem el dia complert, això si, a llom del nostre tuc-tuc conduit per un noi amable i amb un excel·lent anglès, amb el que com es habitual, hem de negociar i renegociar el preu.

En la història d’aquest país torturat, marcada per les interminables guerres entre les diferents potencies de la regió, i posteriorment pel colonialisme i la guerra freda (que aquí va assolir un grau d’escalfor infernal), Angkor suposa la màxima fita i esplendor. L’inconfusible skyline de les torres del temple central és present arreu, reproduït en la bandera nacional, els bitllets i les edificacions modernes. Considerada una de les meravelles de l’antiguitat, Angkor està sota la protecció de la UNESCO que n’esponsoritza el manteniment i la restauració amb convenis amb el Japó, França, Corea del Sud i la Xina. Cada any, dos milions de turistes visiten aquest complex interminable de temples. És cert, ni en tres dies pots veure-ho tot.

Quan en el segle XII els Khmers van aconseguir vèncer militarment les potències que es disputaven l’hegemonia en la península, van establir la seva capital a Angkor. Una de les grans ciutats del moment amb un milió d’habitants. Avui, no queden restes visibles dels palaus, habitatges i altres edificacions civils i militars de la capital Khmer ja que estaven construïdes amb fusta. Únicament les muralles i els temples als que els reis dedicaven tota la pedra, donen testimoni de la grandesa d’aquell imperi.

Els reis Khmers van decidir deixar la seva petjada per a la posteritat dedicant grans temples als déus vinguts de la Índia. En alguns casos tan indissimuladament com Javayarman VII, que va ordenar la construcció del meravellós temple de Bayon amb 54 torres que reprodueixen en mida descomunal teòricament la cara de la divinitat Avalokiteshavara... diuen, que a la pràctica, era el rostre del propi rei. Això de disfressar de devoció religiosa la pròpia egolatria sembla ser que és un mal força universal entre els autòcrates.

Com Santa Sofia o la Vall dels Reis, la infinitat de temples d’Angkor són el passaport cap a la immortalitat de les seves societats, i a l’hora, la consumició de recursos que van representar, un dels motius de la seva decadència.

Els temples d’Angkor van ser construïts en diversos nivells, segons els estaments socials  que hi podien accedir. En alguns casos aquests nivells s’expressen des de la perifèria a l’interior, formant quadrats concèntrics. En d’altres, de baix a dalt en temples altíssims units per escales que recorden les piràmides azteques. Escales que s’alcen amb una verticalitat de vertigen, amb graons estretíssims i d’una alçada equivalent a la que va des del turmell al genoll, per les que els intrèpids viatgers van escalar tractant de no trencar-se la crisma i sobretot, de  no mirar cap a baix.

En els gravats de les seves parets dansen milers i milers de ballarines (apsares), resen els ascetes, treuen la llengua els divertidíssims dimonis, i combaten infinitat de soldats. A les parets del temple central, el gravat que reprodueix la batalla entre dos prínceps germans de l’antiguitat índia, recull els impactes de bombes i bales disparades des de fusells kalashnikov, en una tristíssima metàfora de la història del país. I de la humanitat.

Al llarg dels segles, les runes d’Angkor han estat reclamades per la selva, i arrels centenàries d’arbres gegantins les travessen i s’hi imposen formant en combinació amb la pedra construccions de llegenda.

Entre moltes altres bestioles, destaca la quantitat de micos, que, per a desesperació dels cambrers, corren també entre les taules dels “restaurants.” I francament no són la millor companyia, perquè passat el primer moment “d’ai mira, quina gràcia”, són violents i bastant lladres, recordant-nos que en tot cas els intrusos som nosaltres.

Les balustrades de tots els ponts i escales, com les que hem vist en tots els temples al llarg del nostre viatge, estan esculpides amb forma de serp de set caps. Gràcies a un guia, resolem un dels interrogants que ens ha acompanyat des de Luang Prabang: la serp de set caps simbolitza l’arc de sant Martí, el pont que uneix els humans amb la divinitat.

En caure la tarda, travessem definitivament aquest pont per a dirigir-nos cap a Siem Reap. Allà trobarem el nostre pont preferit amb la divinitat, el que té forma de sopar. En aquest cas a base de cuina tradicional cambotjana.

Qui afirma que el peix de riu és poc saborós no ha visitat el Mekong.    

L’experiència religiosa

Dia 23

Phnom Penh

Estàvem tristos. El Querol i la Vidal havien creuat tres països en busca de la pau interior promesa i res, tu. Cap signe d’apertura de xacres. Els nostres continuaven igual d’ofuscats.

Les nostres negres aures devien apartar el misticisme de la terra que trepitjàvem... Fins a Phnom Penh.

(mami, no t’espantis que ni m’he tallat el cabell ni vesteixo de color taronja).

Caminàvem despreocupats, buits d’espiritualitat, observant amb una barreja entre rancúnia i incomprensió als simpàtics xaolins que inunden, perdó, passegen tranquil·lament per les ciutats. I ja de camí cap a la dutxa que precedeix els nostres pantagruèlics sopars, vàrem parar davant d’un temple.

Estava a 30 segons del nostre hostal i ni ens havíem plantejat d’entrar-hi, després d’haver-ne vist tants. Però com una sirena canta als mariners, aquest ens va atraure a entrar-hi. Un conjunt de cases i temples rodejats d’una muralla ens obria les portes.

La veritat és que era un lloc agradable i prou bonic. Anàvem traient el nas per les portes a veure si podíem entendre una miqueta més del dia a dia de la gent que hi habita. I cercant la espiritualitat perduda ens vàrem creuar diverses vegades amb uns monjos ben jovenets que ens miraven amb interès.

Els nenes, després de les experiències quasi místiques amb els taxistes i tuc-tuqueros som poc de confiar, així que estàvem convençuts que estàvem caminant per un lloc no permès però que el seu amor cap a tot ésser viu, els impedia atrevir-se a fer-nos fora.

No era ben bé això. Quan estàvem a punt de marxar, ens varen venir a trobar.

Imagineu-vos la foto: El Querol i la Vidal mirant els relleus dels murs. I just en el moment en que fèiem broma sobre el que subjecten unes escultures que, tot i que probablement sagrades, a nosaltres ens recordaven postures del kamasutra, els dos monjos jovenets s’acosten fent saltirons amb les seves túniques taronges i ens pregunten què sentim quan veiem aquells gravats...

La nena mirant al terra evitant en tot moment el contacte d’ulls amb el nene i aquest, escurant-se la gola i balbucejant en anglès que eren uns gravats preciosos amb unes formes molt riques que transmetien gran bellesa. Un festival.

Passat el primer moment hilarant, intentem conversar amb els monjos. Un té 21 anys i l’altre 25. El primer no sap gaire anglès i parla poc, el segon tampoc sap anglès però el vol practicar. Motiu pel qual, van anar a buscar unes llaunes de té fred per convidar-nos i practicar una estona amb nosaltres.

Per ser sincers, va ser una llàstima que el seu nivell d’anglès i el nostre de cambodjà fossin tan lamentables, perquè tot i escèptics cap a les religions, som curiosos de mena. Vàrem entendre, això sí, que portaven internats des del 7 anys, que la família, de tant en tant els pot anar a visitar i portar aliments i altres coses, i que no acostumen a estar en un sol temple, sinó que van canviant per tal d’anar ampliant els seus coneixements sobre la fe.

Una trucada al mòbil, del monjo, va acabar amb la nostra conversa. Els nois, a part d’estar a la última en telecomunicacions, tenien agenda i, tot i que ens hauria agradat, no ens podien dedicar més temps.

I deu ser que la xerrada amb els monjos ens va destaponar lleugerament els xacres, perquè tant bon punt els menuts de taronja van donar mitja volta, un home molt gran ens va venir a cercar.

Feia estona que seia a prop d’on nosaltres conversàvem, quiet, pacient, concentrat, sense cap voluntat d’interrompre. Quan va considerar que era adequat, es va aixecar i, sense ni una paraula en anglès, ens va oferir obrir una de les “capelles” perquè la podéssim veure.

Després del gest altruista dels monjos, ens va agafar amb la guàrdia baixa. Però va ser una sort, perquè d’altra manera ens hauríem perdut un dels moment més divertits i surrealistes del viatge.

L’home, que va resultar ser una mena de sagristà, ens fa entrar per una porteta i obre la llum. Un buda acompanyat de centenars de llumetes de colors a lo verge maria de carretera apareix davant nostre. De nou, evitar contacte visual es va tornar del tot imprescindible. Aquí es costum guarnir les estàtues mil·lenàries de Buda amb llumenetes de colors, teles, flors, exvots... fins que acaben agafant un aire entre arbre de nadal i botiga xinesa.

Però la visita no acaba aquí. L’home, seriós i convençut ens fa seure davant del buda, es posa el “xaman mode on” i inicia el ritual. Encén una dotzena de barretes d’incens i comença a recitar l’equivalent, creiem, de 100 ave maries. Per desesperació de la nena, el senyor, veient la nostra precària espiritualitat, s’anima i decideix ruixar-nos amb una aigua purificada (a la càmera també). Així, més de 10 minuts. I nosaltres, que les úniques litúrgies que controlem són les del Primer de Maig i els congressos de partit i sindicat, esforçant-nos en no vessar-la.

Un cop va acabar el ritual va replegar les barretes i va seguir quiet tot mirant-nos. Ja suposàvem que esperava l’inevitable donatiu pel manteniment del culte, però amb la primera i única mirada que ens vàrem dedicar, vàrem decidir que ja que hi érem ho fèiem bé. Així, per desesperació del senyor, ens vam posar a meditar una estona. No vam dir allò de “ommmm” perquè no teníem massa clar que per aquestes contrades s’estilés.

Al cap d’una llarga estona de veure com el senyor s’escurava la gola i es movia inquietament, vàrem decidir acabar l’experiència mística amb el gest terrenal que el purificador d’ànimes tant esperava: treure els dòlars per fer un donatiu al temple.

En tot cas, després d’haver visitat una dotzena de temples, la nostra experiència mística ens va servir per apropar-nos una mica més al fet religiós tan absolutament present en aquest país. I va fer que afluixéssim una mica el nostre sever cap als nois de taronja, que ens van tractar de manera tan hospitalària.

S-21. L’horror

Dia 23

Phnom Penh

Algun cop Tuol Sleng va ser una escola. En algunes aules encara queden penjades les antigues pissarres fetes amb tres grans taulons encerats. Mirant els patis, si t’hi esforces molt, et pots imaginar les corredisses, empentes i rialles dels alumnes.

Avui a Tuol Sleng el riure està prohibit. Així ho anuncien els cartells: prohibit fumar, prohibit escriure a les parets i prohibit terminantment riure. Una prohibició que sembla supèrflua. No som capaços d’imaginar com ningú que es trobi entre les parets angoixants de Tuol Sleng pugui ni tan sols somriure. Tuol Sleng només provoca un sentiment: horror.

El 1975 Tuol Sleng va deixar de ser una escola. Les guerrilles dels khmers rojos, amb un amplíssim suport social, van conquerir la capital expulsant un règim corrupte i comprat pel mateix enemic que bombardejava el seu país sense pietat, els Estats Units. Les parets de Tuol Sleng mostren fotos de grans masses de gent sortint al carrer a rebre aquells nois, sovint nens, vinguts de les muntanyes i els camps d’arròs, amb els seus pijames negres, els seus kalashnikov i les seves mirades serioses. Tots els somriures es veuen en les cares de la gent de Phnom Penh, ni un entre els victoriosos guerrillers. La festa va durar poc.

El grup dirigent dels khmer rojos eren una camarilla de nens de bona família que van estudiar a París. Barrejant el maoisme agrarista, amb l’imperialisme, la xenofòbia i les conviccions de la superioritat de la raça (la seva és clar), van construir un dels projectes polítics més delirants que mai hagi conegut la humanitat.

Assolit el triomf de la insurrecció, sense perdre temps van posar en marxa el seu projecte de Cambodja, i per fer-ho, van convertir tot el país en un gran camp de concentració i d’extermini.

Van buidar les ciutats en dos grans èxodes. Els seus habitants, tret d’aquells que van ser immediatament executats, van ser assignats a les noves cooperatives agràries a morir de fam, treball extenuant, malalties i execucions rutinàries.

En la ideologia de Pol Pot l’ensenyament acadèmic era verí urbà i estranger. Aquells que l’havien rebut havien de ser reeducats en el treball agrari o, en els casos perduts, senzillament aniquilats. Així, els qui tenien estudis, metges, arquitectes, mestres, o simplement els qui duien ulleres (clar senyal d’intel·lectualitat), eren assassinats. Pol Pot i els seus amics havien estudiat en escoles bones i a l’estranger, però és clar que ells no eren com els altres. Ells eren els elegits.

Tuol Sleng es va buidar com tot Phnom Penh. En la nova Kampuchea no hi havia lloc per a les escoles fora de les reunions instructives dels comissaris polítics de l’Organització. I l’Organització va trobar una nova funció per les aules de Tuol Sleng.

Van rodejar l’escola de filferro espinat i la van convertir en infern sota la denominació d’S-21. Per Tuol Sleng van passar des de “l’any zero” fins l’arribada dels vietnamites que van alliberar Cambotja del règim terrorífic de Pol Pot, milers i milers de cambotjans i cambodjanes considerats dissidents. Allà els esperava la presó i el pitjor dels patiments. La tortura.

Quan hem tingut la sort de viure tota la nostra vida en una societat raonablement lliure, democràtica i confortable el termes com “terror”, “horror” o “infern” esdevenen referències aigualides. En parlem per a referir-nos a les novel·les, al cinema, o als petits obstacles de la nostra quotidianitat. Com tantes altres paraules, les buidem de tota la càrrega que els hi dóna sentit.

Les parets i antigues cel·les de Tuol Sleng recullen aquesta càrrega que cau com un plom en la consciència i l’estómac dels visitants. L’S-21 és un recull de la maldat extrema que els éssers humans som capaços d’aplicar als nostres congèneres. Les tortures que s’hi relaten superen qualsevol límit. Representen el Mal absolut.

Des dels panells exposats, milers i milers de rostres de les víctimes ens esguarden des de les fotografies de la seva fitxa d’ingrés: dones i homes, infants i avis, miren la càmera amb diferents expressions. Resignació, desafiament, alguns burletes, la gran majoria de por absoluta de no saber encara què els espera.

Suposadament, era el lloc per a poder interrogar als dissidents, aquells qui sabien quelcom que podia danyar al règim. Per això els torturaven fins que, a l’últim alè, confessaven. Però entre els milers de retrats hi ha centenars de criatures. Que podien saber aquestes? L’assassinat lent i premeditat d’un infant no és més terrible que el d’un adult o el d’un ancià, però, com un ésser humà pot torturar de formes indescriptibles a una criatura? Si era extermini, perquè no fer-ho ràpid? Quin plaer trobaven en la recreació en el dolor de les persones? 

.

La mirada d’aquest mar d’ulls ens interpel·la en allò més profund de nosaltres mateixos Si uns éssers humans van ser capaços d’aquest horror, és que l’horror resideix en nosaltres, esperant tan sols les condicions per a dominar-nos?

Phnom Penh: quan la vida reconquereix una ciutat

Dia 22 i 23

Phnom Penh

Decidim anar en bus fins a la nostra propera parada: Phnom Penh, la capital cambodjana. I un viatge que havia de durar pretesament 8 hores, es converteix en una leeenta travessa de més de 12 hores. Inclosos pas de frontera i canvi de roda punxada per una altra que ja havia rodat tot el país. Un trajecte que, els seients d’escai, entre altres incomoditats, van convertir en un dels més durs malgrat la bellesa dels paisatges.

Tot i que les infinites planúries de camps d’arròs recorden la fotografia dels dos països anteriors, el paisatge és francament diferent. La terra cambodjana és vermella, i la vegetació varia entre la frondosa selva i grans planúries que, si no fos pel verd, recorden més a paisatges africans.

Cambodja és un país també amb una història gloriosa i sagnant. Del gran imperi que va construir els temples d’Angkor mentre Europa estava sumida a la decadent edat mitja, al règim de mort i terror dels khemers rojos liderats per Pol Pot.

Finalment arribem, però el bus “oficial” decideix obviar la estació de busos i deixar-nos en un punt indeterminat de la capital on ens espera una manada de tuc-tucs. S’inicia llavors la imprescindible cerimònia de la transacció econòmica: guiris versus tuc-tucseros. Cal pactar el preu i en aquest cas la lògica de la oferta i la demanda afavoreix els transportistes. A plena nit i en un indret inhòspit que desconeixem les alternatives són escasses. Cada grup de dos a cinc turistes negocia amb un conductor. La solidaritat de classes funciona: els guiris ens informem entre nosaltres de les negociacions i així sabem quant han aconseguit els altres rebaixar la tarifa. Per la seva banda, els conductors esbronquen a qui afluixa més del compte obligant als altres a negociar a la baixa. Els viatgers cambotjans de l’autobús es mantenen aliens a l’espectacle. Esperen pacientment que marxi el darrer tuc-tuc carregat de guiris per a que s’obri el mercat local, a preus molt més assequibles.

Tot i els intents del nostre conductor de fer-nos creure que l’hostal al que volíem anar era tancat, una pràctica molt habitual per aquí per dur-te al seu, aconseguim instal·lar-nos al lloc on havíem planejat.

Dutxa, canvi i a sopar que és tard. I de nou, diana. Els nenes, especialment la Vidal, tot i que feliços amb la gastronomia local, comencen a tenir els sentits lleugerament saturats d’espècies i fortes olors. L’enyorança d’un simple pa amb tomàquet amb unes birutetes de pernil o de llom de canya, cada vegada és més forta.

Així ens decidim pel Pop cafè, un restaurant italià portat pel Giorgio. Una delícia. Un menjar excel·lent en un local tranquil amb un fil musical perfecte i un vi (menhir) per recordar. I amb alguns limocellos potser de més, decidim fer camí cap a l’hostal.

Ens desperta la pluja que, de forma subtil, ens acompanyarà tot el dia.

De totes les ciutats i pobles que hem visitat, Phnum Penh és la que més coincideix amb l’imaginari de ciutat asiàtica. És una ciutat bruta i d’extrems on el caos i la calma, la riquesa i la pobresa conviuen en una sorprenent proximitat.

Ens passegem pels Palaus reials, temples, pagodes i altres monuments freds caminant. Gest que anima tots els tuc-tucs a perseguir-nos fins a l’extenuació oferint els seus serveis.

Decidim acostar-nos a l’S-21. Una escola convertida en presó pels interrogatoris pels khmers rojos i que actualment és un museu. Us en parlarem. L’experiència va ser suficient com per a què ens neguéssim a anar als “killing fiels” (els camps de la mort) tot i la incomprensió del conductor de tuk-tuk, que ens insistia i esgrimia que era l’atracció turística més important de la ciutat.

Vàrem tenir l’estomac tancat durant la suficient estona com per recórrer a peu mitja ciutat fins arribar als mercats, que ens van retornar el somriure.

Tot i que ens va costar una mica d’entendre després del shock del S-21, probablement el més destacable i admirable de Phnom Penh, és la gent. Que tot i la brutalitat i la pobresa, no han perdut el somriure constant i l’ànsia per seguir endavant que esdevé quasi hiperactiva.

Als mercats resulta fascinant. Els mercats de Phnom Penh són com una mena de galeries comercials o de grans magatzems de passadissos estrets, on es pot comprar des de la pesca a un televisor. Les botiguetes de llegums al costat de les de sabates. Les d’espècies just davant de les parades de peix. Una festa de colors i olors no sempre precisament agradables que, combinat amb la cridòria, fa que ara veiem els mercats de Catalunya com a llocs zen amb possibilitats de biblioteques.

Però és que a més, els mercats no es limiten als edificis destinats a allotjar-los, s’estenen per les voreres veïnes on a banda de comprar qualsevol cosa que es pugui necessitar, et tallen el cabell, et fan les ungles o t’arreglen un queixal.

Després d’un dia carregat d’impactes contradictoris, iniciem la retirada cap l’hostal per a descansar una mica abans d’anar a sopar. L’excel·lent sopar-homenatge amb cuina tradicional khmer va esdevenir una de les grans experiències místiques del viatge. Però no pas l’única, abans vam tenir tractes amb Buda... però això és una altra història.

Els dofins (?) del Mekong

Dia 21

Don Khon (Riba sud)

Just en el punt en que el Mekong esdevé frontera entre el sud de Laos i el nord de Cambotja no s’hi veuen duanes ni guardes fronterers. A la riba sud de Don Khon, la més surenya de les Quatre-mil Illes, habiten els dofins del Mekong. Es tracta d’un dels pocs punts al món en que existeixen dofins d’aigua dolça.

Les bixitos en qüestió són, pel que hem vist en fotografies, força menys agraciats que els seus cosins de mar salada. No tenen aquells becs tan característics, sinó que són capgrossos com els catxalots. A banda d’això, tenen bastanta bona fama entre els illencs, ja que, segons diu la Lonley Planet, no se’ls mengen perquè consideren que els protegeixen dels cocodrils. De cocodrils no n’hem vist ni un, això és ben cert, però els dofins vam decidir anar-los a trobar.

Al final de la ruta selvàtica de la que parlàvem en l’entrada anterior, es troba un petit port. La única edificació és una mena de barraca-restaurant en que no ens van voler servir ni un trist bol d’arròs. Així que el nostre dinar va consistir en unes bosses de patates d’aquestes que anuncien sabors indefinits color taronja, i que fan les delícies de la Vidal.

Els nois de les barques, semblen més pirates d’una novel·la de Salgari que confiables touroperadors, però són la única oferta. Pel que fa a la demanda, abans que nosaltres ha arribat una parella de francesos de mitjana edat que, ja guarnits amb les armilles salvavides, tracten de fer-se entendre amb els mariners. Ens hi acostem i els hi fem ullets cercant l’associació. En el millor dels casos compartiríem despeses de transport, i en el pitjor serien més familiars a repartir-se el cost del rescat. Els francesets són, però, d’aquells que no acaben d’entendre per què la resta de la humanitat no parla francès, com seria normal. Així que després de llançar-nos una llambregada per sobre les ulleres, continuen a la seva, i s’embarquen a la recerca dels mamífers aquàtics. “Arrieritos somos y en el camino nos encontraremos”.

Embarcats els Pome de terre, els pirates del Mekong ja estan per nosaltres. Ens fan entendre que a banda del preu de la barca haurem de pagar una mena de taxa a l’autoritat cambotjana que s’encarrega de tenir cura dels dofins. Tanquem el tracte i abillats amb les nostres armilles salvavides ens embarquem disposats a viure una d’aquelles experiències de compenetració amb la natura que et fan veure per sempre més la vida diferent. Ja ens veiem en plena epifania, nedant entre dofins en connexió espiritual.

La barca travessa el riu fins a la riba cambotjana. Allà paguem l’eco-taxa corresponent a les autoritats. Feta la gestió, ens en tornem cap a la barca per continuar el viatge, però el nostre corsari particular ja no hi és. Ha anat a buscar un parell de cadires de plàstic que planta al costat d’una filera de gent que estan mirant el riu. Entre ells els Pome de terre, amb els salvavides encara encalçats i expressió estupefacta. La raó per la qual continuen passant calor amb els salvavides estant asseguts a terra ferma escapa a la nostra comprensió semi-africana.

Un cop entesa la situació, ens asseiem a les nostres cadires i fem com la resta: aprimar els ulls mirant el riu cercant senyals de dofins. Nosaltres però, europeus a efectes merament nominals, ens traiem les armilles.

La Vidal, que és un personatge eminentment pràctic capaç de extreure el màxim profit possible de cada situació, decideix que ja que estem a Cambotja cal anar veient què ens espera, i se’n va a buscar unes cerveses Angkor i un paquet de cigarretes Alain Delone per a entretenir l’experiència.

Finalment, els dofins tenen la gentilesa d’aparèixer en forma de puntets llunyans que fan saltirons. Val a dir, que els intrèpids viatgers encara no les tenim totes. De fet el Querol defensa la teoria que els suposats dofins eren els pirates que s’havien quedat a Laos, fent snorkle. Un parell d’exemplars s’acaben entendrint amb nosaltres i s’acosten a la riba prou com per a que els hi veiem el llom entre salt i salt.

El nostre pirata, finalment considera que la broma ja ha durat prou i ens demana si volem tornar cap a Laos. Evidentment acceptem, abandonant a Cambotja a la resta de víctimes, francesos inclosos.

En tornar, ens donem per satisfets en veure que les bicis encara estan on les havíem deixat.

Don Khon, on el temps es para entre els arrossars i la selva

Dia 21

Don Khon, les 4000 illes

Tornem a utilitzar el Mekong com a via de desplaçament, aquest cop per anar a un petit arxipèlag d’illes, illetes i illots on la gran majoria ni estan habitats ni tenen les dimensions perquè probablement ho pugin estar mai. A la frontera entre Laos i Cambotja, el Mekong es divideix en milers de ramals i salts d’aigua per superar les rocoses alçades que separen ambdós països en aquest punt.

Les Quatre-mil Illes no tenen platges. Ni gairebé vora. La vegetació comença a emergir submergida, els arbres i arbustos precedeixen la terra ferma. També les cases dels litorals, que submergeixen les seves pilones en el Mekong, els laterals de les viles són tot moll.

Escollim Don Khon perquè és la més petita i tranquil·la, i no ens equivoquem. Aquí tot va amb una espècie de ritme caribeny. Laos és un país on sembla que les pulsacions de la gent són més espaiades, però són eficients, existeixen horaris. A Don Kong no. Pots estar trenta minuts a que acabin de preparar i servir-te un simple cafè amb gel. Pel ferrocarril francès que travessa el pont que la connecta amb Don Det no passa un tren des de la II Guerra Mundial. Els rellotges es paren al sud de Laos.

Decidim agafar unes bicicletes i explorar la illa. Suposadament era fàcil trobar el camí de l’interior. Nosaltres no el vàrem trobar i ens vàrem liar a travessar la illa per un vial pel mig dels arrossars, que a voltes esdevé tan estret que només té amplada per la roda de les bicis. On acaben els arrossars comença la selva, i sense veure ni un ànima continuem tirant selva endins amb les bicis...! Un espectacle que irrompíem permanentment amb la nostra dubtosa destresa. Si hi havia algun animal perillós esperant a picar-nos, de ben segur, va decidir agafar unes crispetes i seure a mirar que fèiem.

La Vidal que és una dona sociable i poc amiga de solituds, va arribar a plantejar si a base de creuar els lleus ponts que sobrevolen els ramals del Mekong no estaríem ja a l’alçada de Nova Zelanda. Sospites que van semblar confirmar-se en travessar un llogarret de cabanes de bambú on una senyora d’edat indeterminada carretejava càntirs amb els pits a l’aire. Però ni la pell de la senyora era prou fosca, ni els ulls prou rodons com per que haguéssim canviat de continent encara.

Tot i els dubtes, vàrem arribar al lloc que buscàvem. Un port d’on surten les barquetes per anar a veure els dofins. Un dofí molt especial i peculiar al que li serà dedicada una entrada tot seguit d’aquesta.

Les 4000 illes són conegudes per la seva bellesa i per l’increïble nombre de salts d’aigua. Envalentonats, per l’experiència amb els dofins, decidim pujar unes escales interminables. Suposadament, a dalt de tot, hi havia una vista perfecta d’una de les cascades... suposadament. Un cop a dalt, res. L’eco de les rialles del noi que ens havia indicat.

Tornem a agafar les bicis, i aquest cop sí, el camí principal. Anem a la recerca dels salts d’aigua. I els trobem. Això si, no sense passar per un surrealista pàrquing de bicicletes de pagament només per a turistes.

El dia acaba de nou a la bora del Mekong, amb bon menjar i bones converses. Els autors d’aquesta bitàcora sospitem que ens podríem acostumar a aquest ritme de vida trepidant

Les ruïnes de l’imperi Khmer

Dia 19 i 20

Champasak

Després d’un entranyable viatge de 14 hores en “sleeping bus” que ens deixa a Pakse, els intrèpids viatgers agafem una furgoneta per anar cap a Champasak, l’antiga capital del regne Khmer on es troben les ruïnes de Wat Phu.

El cotxe ens deixa al mig del no res, en un poble que no surt ni en els seus propis plànols. Allà agafem una barca i creuem el Mekong. Champasak és a l’altra riba.

I la tranquil·litat de fer travessa pel Mekong sols, podria donar la imatge que aquest és un indret on ningú es preocupa per la teva presència. Incorrecte.

Tot just baixem de la barca ens espera un senyor que riu, a peu de tuc-tu. Acabem de conèixer en “Risitas”, el “touroperator” més espavilat del poble: tuc-tuc, pensió amb vistes al riu, restaurant, transport fins les ruïnes, gestió de bitllets a qualsevol destinació en la que vulguis prosseguir el viatge... tot en un mig anglès xapurrejat, amb el que es fa entendre sense problemes. I clar, entre grans rialles. L’oficina de “l’agència” és una taula coberta amb un hule a la cuina, on la senyora de Risitas et ven les ampolles de cervesa entre gallines, plàtans i gossos. El Risitas és un exemplar destacable de la raça d’homes fets a ells mateixos, emprenedors que trobem arreu que sense estudis ni massa preparació, però amb molta intuïció i dedicació s’espavilen com ningú. Ens tramitarà també la barca i la furgoneta per a l’endemà. Pack complet i a preus súper-competitius.

És en aquest senzilla pensió on coneixem al Claudio, un professor d’història de l’art de Milà amb el que ens associem per compartir el transport fins les ruïnes, i amb qui acabarem allargant l’entesa fins a les 4000 illes. En Claudio, en el seu temps militant del PCI, ha passejat el seu cos esprimatxat i llarguerut pels cinc continents, i és sens dubte un dels companys d’aquest viatge que serà recordat amb més estimació, especialment per les pausades converses entorn l’aiguardent local, el lao lao, sobre art, viatges, política...

El poble consisteix en “cases” a banda i banda de la “carretera”, totalment integrat entre la vegetació. Al final del caminet, la vegetació es torna més frondosa i apareixen les restes de l’antic imperi.

És un complex construït al segle VI pels Khmers com a tribut a Shiva, la deessa hindú, que posteriorment van reconvertir en temple budista. És de fet, l’antecessor dels temples d’Ankhor. Situat en un cim des del que es domina tota l’esplanada en simbiosi amb la vegetació, fins al punt que no saps ben bé definir on acaba la frontera entre aquesta i les construccions.

Per arribar a dalt de tot t’esperen unes petites, estretes i altíssimes escaletes interminables. Les vistes però, bé es mereixen l’esforç.

Si no fos per les paradetes de begudes, mirant aquest temple que després de tants segles ja sembla un arbre més, ens venien pel cap imatges de pel·lícules d’expedicions arqueològiques per la selva i la música d’Indiana Jones de fons.

I entre lectures, cartes, bon menjar i converses al Mekong acabem el dia. Demà ben d’hora partim cap a les 4000 illes.

Un altre Vientiane: el mercat nocturn

Dia 17, nit

Vientiane

I amb els gats sortim també nosaltres. Aparcades les nostres muntures, ens endinsem a peu pels carrerons que s’amaguen darrera el Museu Nacional de Vientiane. Sota una il·luminació pèssima, els laositos juguen a la petanca a la fresca del capvespre.

Resseguint els carrers i les indicacions dels vientianencs, trobem una explanada on la nit és de mil colors: el mercat nocturn de Vientiane. En diuen “mercat”, però a casa, seria la fira de la festa major. En l’explanada a l’aire lliure trobem un carreró fet per paradetes de menjar on el protagonisme el tenen les fritures. Centenars de persones, totes laosianes cap guiri a banda dels intrèpids viatgers, reclamen les seves brotxetes: de pollastre, de peix de riu, de porc... o com va fer la Vidal, que és una persona gastronòmicament inquieta, de ratpenat. Bé, si hem de ser honestos, va descobrir que era de ratpenat després d’haver-se-la menjat sencera, si bé es cert que un cop sabut no va sentir basques. La Vidal s’estima a tots els animals per igual, sobretot si estan en brotxeta.

I com no podia ser d’una altra manera, entre les paradetes... motos! Molts laositos i laosites s’acosten per aquí en moto, compren les brotxetes, el pollastre, o el cap de porc sencer, les begudes, ho posen al cistell i cap a casa. És la versió laosiana del fast food.

A continuació de les parades de menjar les atraccions, encapçalades per la nòria. És divertit comprovar que les atraccions coincideixen bàsicament amb les de les fires del nostre país només que versionades a la laosiana. Aquí no hi ha escopetes d’aire comprimit, però tiren els dards contra globus de color verd. La rifa del “perrito piloto” és una mena de bingo que atrau les masses. No hi falta tampoc una versió tendrament precària d’autos de xoc.

En definitiva, que vam fer una nit de fira on vam trobar tota la gent de Vientiane que no vam veure ni als arcs “de la victòria”, ni als temples monumentals ni al costat de les pedrotes que surten als bitllets.

I com sempre, és on hi ha la gent on acabem trobant la gràcia de Vientiane.

Sambaidi Vientiane… qué poca gracia tiene, la jodía

17 i 18

Vientiane

Vientiane, Vientiane… què dir de Vientiane? La capital de Laos, plena de temples, afrancesada… i poca cosa més.

Arribem després de nou hores de viatge en bus diürn per les “carreteres” laosianes, un viatge que francament es va fer curt gràcies als paisatges que s’anaven veient per la finestra.

Ens allotgem prop del centre i anem a sopar a Le Provençal. Un restaurant afrancesat amb un fil musical destacable i una carta encara més lloable. Per alegria del nen, la carta inclou tripes a la francesa. També cal dir que després d’haver tastat els callós a la madrilenya, les tripes de Porto i la tripa a la provençal, com la tripa amb cap i pota a la catalana, no hi ha res.

Al dia següent, cavalcant les nostres bicis amb les marxes encallades, anem a cercar els monuments de la ciutat: un arc de triomf horrorós construït pel règim amb el ciment donat pels EUA per a fer l’aeroport (potser per això, aquí el coneixen com a l’arc de la victòria), els temples i una pedrota que surt als bitllets. Als temples, el més divertit és el buda en construcció estirat a la fresca. I el més sorprenent que, on cobren, els estrangers paguem molt més que els autòctons. Bé, de fet nosaltres no paguem res, perquè el Querol no acabava de veure entrar a un temple-museu de buda, i la Vidal es va indignar i ens vàrem negar a entrar-hi. Deu ser que els estrangers, hem de fer més mèrits amb buda i per això hem de contribuir més.

Ventiane és una barreja entre Saigon i Luang Pravang. Té de bo que és una ciutat tranquil·la, i malgrat tot, pots trobar espais silenciosos amb cert interès. Però francament, té poca gràcia. (En aquest punt el Querol vol fer constar que no comparteix la mania de la Vidal de criticar Saigon).

En definitiva, que durant el dia li trobem poc interès a aquesta capital, a banda de l’excel·lent menjar a Le Provençal i al Maphet, un excel·lent restaurant especialitzat en oferir una versió modernitzada de la cuina tradicional laosiana. Es tracta a més d’un projecte social de desenvolupament comunitari i de promoció de joves en situació de risc social. Amb la benedicció del Partit, com demostra la bandera amb la falç i el martell que oneja a la façana.

Si bé no tenia cap atractiu destacable, sí que era curiós passejar pel China Town no oficial. A Ventiane. La població xinesa ha crescut després dels acords d’ambdós règims, i hi ha una zona on es concentres especialment i on pots trobar els seus comerços. Per un moment, bé podries creure que has fet un salt a el seu país.

 A la nit, però, surten els gats a passejar...

Monjos, bicis i mercat a Luang Prabang

Dia 16

Encara a Luang Prabang

El nostre darrer dia a Luang Prabang el dediquem a conèixer una mica més la ciutat, mirant d’apartar-nos del centre turístic. Lloguem unes bicis i ens llancem a l’aventura.

Comencem vorejant la riba del Mekong i un munt d’imatges bucòliques passen per davant dels nostres ulls. Els autors, creiem que és molt difícil que, amb la increïble calma i el benestar que et reporta un simple passeig en bicicleta al costat del riu, una personeta no es pregunti si podria viure tan sols amb això. Tonteries d’estiuejant, ves...

Una cosa de Laos que contrasta bastant amb el Vietnam que hem conegut és la important presencia de monjos i temples. Vagis on vagis, et trobes les omnipresents túniques color safrà. Els monjos, viuen de la caritat. O dit d’una altra manera, passen el dia amb les seves coses i de matinada van pels carrers recollint el menjar que la població els hi aporta voluntàriament. Tenint en compte l’alt percentatge de religiosos i la pobresa del país, la quantitat d’excedent alimentari que xuclen, perdó recapten, els cap-pelats fa basarda.

Val a dir que els nois (les noies evidentment no són aptes per a tanta intel·ligència i espiritualitat) s’ho mereixen. Si avui són monjos és perquè en les seves vides anteriors van tenir un comportament exemplar.

D’igual manera, els que viuen en la misèria s’ho han ben guanyat, perquè en anteriors reencarnacions van ser mala gent. Evidentment, si has nascut noia, és que en la teva vida anterior la devies fer molt grossa. Per suposat, si no dones part del teu menjar, que t’has hagut de guanyar perquè tu no ets prou bo, als nois de taronja ja et pots anar preparant pel que t’espera en la propera vida. Què guai i espiritual que és el budisme. Super caritatiu.

Total, que ens parem a un parell de temples d’aquests tan colorits amb els seus dracs, els seus budes, els seus tambors, la seva pau espiritual, i els seus guiris buscant la rica vida interior a base de despreocupar-se de la gent del seu voltant.

El color taronja ens agrada i ser alimentats, encara més, així que ens plantegem la conversió durant uns instants. Però la espiritualitat no sembla per nosaltres i de vida interior anem més aviat escassos, així que agafem les bicis i anem a les barriades on hi ha aquells que, com nosaltres, no han fet prou mèrits en vides anteriors.

Creuem un pont on només hi pots circular o bé caminant o bé amb vehicles de dues rodes, sospitem que la seva raquítica estructura hi té quelcom a veure amb aquesta limitació. A l’altra banda és on pots trobar els mercats no pensats per a turistes. Les vistes sobre el pont són increïbles. El Nam Khan, tot i no tenir el cabal del Mekong, és un afluent enorme.

I és als barris on trobem el Luang Prabang que ens agrada. En els seus mercats de peix de riu i fruits de la selva, en les seves voreres on els pobres d’esperit prenen la fresca, en les seves noies en moto que no tenen por a posar-se morenes, i les seves colles de criatures que omplen el carrer de riure. En la pobresa digna d’aquells que tan dolents han d’haver estat en d’altres vides.

Tant a gust ens sentim pels seus carrers que perduda l’orientació se’ns fa fosc. Preguntant aquí i allà recuperem el nord i anem a tornar les bicis. Tot seguit ens adrecem al mercat nocturn que s’instal·la cada nit al nostre carrer i que ofereix als turistes un mar de colors artesans, per emportar-se un tros de Laos per la gent de casa. Aprofitem per a comprar algun regal i a base de tirar del braç a la Vidal, que és un esser eminentment consumista a qui les coloraines fan perdre de vista qualsevol consideració sobre les limitacions de l’equipatge que podem carregar sobre les nostres esquenes, anem a sopar. Tot i que veient la noia en acció, hom es podria arribar a preguntar si la seva addicció és al consum o a la pràctica del regateig, art que domina fins al punt que sospito que alguna senyora va arribar a pagar-nos diners perquè ens emportéssim el seu gènere.