L'oncle Ho va en moto

Dia 3

Ciutat Ho Chi Minh

Dos conceptes: motos, i gent asseguda a qualsevol cantonada, però molt pocs caminant. Perquè tots van en moto.

Perquè us feu una idea, Barcelona és la ciutat europea amb més motos després de Roma, amb 250.000. Aquí hi ha 3.000.000 de motos, pocs semàfors i amb una funció merament estètica. Una bogeria! Les motos poden aparèixer de qualsevol lloc i aparcar-se allà on hi hagi prou espai. Diries que van en moto fins i tot pel menjador de casa.

Tres en una moto, quatre i el nen, sacs (en plural) a banda i banda, casco? El pare de família. Per creuar un carrer tens tres opcions: fer-te bola i posar-te a plorar, arrambar-te a un hochimintià o aprendre l’esport nacional: l’eslàlom urbà.

En contra del que asseguren molts dels blocs i fòrums que hem consultat, es tracta d’una ciutat de gent amable. Més d’un saigonés ha tingut l’amabilitat d’acostar-se a nosaltres en veure’ns mirar el plànol amb cara compungida i ens ha indicat la direcció correcta. Com a tot arreu, se t’acosta gent en els punts més turístics a oferir-te transport, cocos o guies; si no t’interessa dius que no i tan amics.

És una ciutat de “bolets”. Grans edificis i de cop, al mig, l’aeroport, o un museu,... Pel centre, els vestigis colonials francesos en forma de palau presidencial, òpera, o l’esgarrifosa Notre Dame. De debò, és horrible. Les estàtues i caròtides amb els ulls ben rodons, la mateixa estupidesa colonial que va portar a la pàtria de la Revolució a ensenyar a milions de nens de tot el món i de tots els colors que els seus avantpassats eren els gals. Afortunadament no s’ho van creure.

La nostra concessió al colonialisme ha estat anar a fer una copa al bar del mític Hotel Continental. A la planta de dalt que, com sabem els que seguim Graham Green, és la més protegida dels atemptats amb granades.

Hem aprofitat per centrar-nos, també històricament, a Vietnam per encarar el que resta de viatge. Hem començat pel Museu de la Revolució (faltaria més) i després hem anat al Museu de la Guerra.

Del primer ens esperàvem més, malgrat la relíquia del micro en el que l’oncle va declarar la independència. Francament, és un museu bastant justet i ple de pols en el sentit literal i segons el Querol, també figurat.

El segon era molt més del que ens esperàvem. Ens havien avisat, però és impossible fer-se a la idea del que hi veus, per exemple a la sala d’exposició dels efectes de l'agent taronja i del napalm. És un museu dur, que et deixa el cos fet pols i et venen preguntes al cap com per exemple, com carai va ser possible la reconciliació entre Vietnam i Estats Units. Veus fotos de L.B Johnson i Nixon, però també de Kennedy. Potser si no se l’haguessin carregat, la història el recordaria com un tipus menys simpàtic. És molt difícil sortir d’aquest museu sense que se t’escapi en algun moment un “què fills de puta”. Per nosaltres ha estat sobretot la primera vegada que ens hem acostat a la guerra Vietnam-EUA des de la mirada del bàndol que no té Hollywood en el seu territori nacional.

I hem dinat i sopat de meravella. El sopar ha estat especialment memorable en una terrassa on en qualsevol pam et plantaven una taula al voltant de la qual les famílies vietnamites sopaven com ho fan tot: a gran velocitat. I no una taula qualsevol, no. Una taula amb un fogonet al mig alimentat per una bombona de butà que queda entre les cames dels comensals, on tu mateix t’escalfes els suculents plats. En el nostre cas una amanida de lotus, potes de granota i el descobriment culinari del moment: la fondue tailandesa. Un plat deliciós que fa escopir foc. Com els hi ha agrada el picant a aquesta gent... la Vidal encara rondina