Atrapats a Saigón. Històries de dues ciutats

Dia 7

Per tal de guanyar temps i anar a Hoi An, havíem agafat un avió des de Phu Quoc a Ho Chi Minh. El dia però no va resultar tal i com l’havíem previst.

La visió d’aquest i de la pròpia ciutat Ho Chi Minh varia segons a qui li preguntis. Així us anem a relatar les dues visions de la ciutat:

Saigón segons el nene

Arribats a l’aeroport de Ciutat Ho Chi Minh ens adrecem directament en taxi a l’estació de tren per mirar de treure bitllets cap a Da Nang. Després de la calma del delta i de l’illa de Phu Quoc la hiperactivitat de la vida saigonesa torna a esclatar als nostres ulls.

L’estació de trens és àmplia i ben organitzada, amb la foto del president del país vigilant des de dalt que tot transcorri  segons les normes. Les estacions de trens són lloc màgics de trànsit de vides, maletes i paquets. A la de Saigon no s’hi veu cap altre turista que nosaltres. Les guixetes de reserva de bitllets són sorprenentment amables: res de llargues cues a l’espera que t’atengui un rostre malcarat. Esperes el teu torn tranquil·lament assegut, i després t’atenen també assegut com si anessis a demanar un préstec unes oficinistes tremendament eficients i ràpides. La que ens toca a  nosaltres en sap poquet d’anglès i nosaltres menys dels trens vietnamites, però armada de paciència i traductora ens explica les diferents opcions. Cap ens acaba de convèncer. Sembla ser que estem en temps d’una mena d’examen de selectivitat i els estudiants de Ciutat Ho Chi Minh tenen reservats gairebé tots els transports.

Fem marxa cap al punt d’informació turística on l’empleat no parla anglès, però demana a unes touroperadores privades que ens atenguin. Ja que estàvem al centre i era migdia, el més assenyat hagués estat descansar i fer un mos. Però calculem malament i ens llancem a una caminada sota la xafogor que no ens porta enlloc.

Finalment tornem al centre, dinem de meravella i continuem la nostra recerca d’un bitllet de transport que ens porti a Da Nang. No ens en sortim, però a canvi rebem una nova mostra de la gentilesa dels ciutadans d’aquesta ciutat. Els nois que fan de porters d’un dels hotels en veure’ns despistats s’ofereixen a ajudar-nos. Els hi expliquem la situació i de seguida es mobilitzen. Mentre un ens ofereix seure, els altres es pengen dels seus telèfons mòbils per a contactar amb agències d’atobusos i amb l’aeroport. No tenim sort, tot va ple.

Tornats a l’estació comprovem que fins i tot els seients que quedaven al matí s’han esfumat. Fins demà no podrem marxar de Saigon, i per tant ens veiem obligats a fer sacrificar Hoi An del nostre itinerari.

Ens hostatgem a l’Hotel Indoxina i aprofitem la parada per a refer motxilles, fer bugada, cosir botons i llegir. Tornem a sopar de meravella, i atenent els renys de la Susi anem a demanar pel famós patxaran. No els hi queda, però amb un margarita i un mançanilla amontillado al terrat és fàcil perdonar-los.

 En aquests moment, fent un Campari al bar del Continental sap greu no poder visitar l’antiga capital, si bé a canvi hem guanyat una nit més per gaudir d’aquesta gran ciutat amb el seu trànsit harmoniosament caòtic, la seva gent asseguda als tamborets del carrer, les seves velles glòries colonials estupendament conservades i els seus habitants i l’amabilitat amb la que han tractat a aquests dos pobres viatgers en moments de desventura.

Gràcies Saigon.

Saigón segons la nena

Com diria aquell torero, dues paraules: IN SOPORTABLE. Caos, contaminació, brutícia, incomunicació, demores, xafogor, antiurbanisme, inhabitabilitat, grisor,...

Diuen que la primera impressió és la bona, doncs amb Saigón la vaig encertar. Un forat negre del propi Vietnam. Aquí, la verdor, l’atractiu, l’encant i la màgia que té el país brilla per la seva absència.

És probable que l’amargura i la tensió del dia que vàrem passar i la ràbia per haver de fer un dia més a saigón i no poder anar a hoi an,  influeixi a engreixar la dimensió dels adjectius, però us puc assegurar, que si algun dia em perdo, segur que a Ho Chi Minh no m’hi trobareu.

Sortim de l’aeroport amb el record relaxat de les bicicletes de Phu Quoc i agafem un taxi. Les estafes low cost s’han acabat, així que exigim al taxista que ens ha de portar a l’estació de tren que posi el taxímetre. Això, per descomptat, no impedeix que un cop arribats al destí, l’homenet intenti cobrar-nos el doble del que posa a la pantalleta esgrimint no se quina imaginària taxa per uns imaginaris tiquets de l’aeroport. A crits, aconsegueixo que em torni el canvi.

A l’estació fa una xafogor més que considerable, agafem la tanda i veiem que davant nostre tenim més de 100 persones. Esperem. Finalment arribem a la taquilla i la noia ens “explica” que només queden passatges en unes butaques incomodes que ens aconsella no agafar. És un viatge de més de 12 hores i el preu és prou elevat. Decidim provar sort amb els “sleeping bus”.

Agafem un taxi i anem a la oficina d’informació turística OFICIAL de la ciutat perquè ens digin exactament on hem d’anar a comprar els billets. Però clar, esperar que a la oficina d’informació TURÍSTICA parlessin anglès, suposo que era massa esperar. A la sortida, una noia ens indica un carrer on estan totes les oficines per comprar billets. Coincideix amb la informació de la guia, així que carregats amb les motxilles, comencem a caminar.

Suposadament era un passeig de 10 minuts, però el forat negre ho chi minh té també una percepció cachonda del temps. Resultat: una hora caminant carregats amb 15 kg i amb un sol de justícia. Quan arribem al número que ens havien indicat, comprovem que la terra s’he l’ha empassat. No existeix.

Cansats, acalorats i amb gana, agafem un taxi que ens porta de nou cap al centre direcció un restaurant conegut on sabem que podem dinar bé.

En acabat, tornem agafar les motxilles i anem caminant a una adreça d’una altra empresa de busos. Caminem i la empresa torna a no existir. Al número indicat hi ha un fantàstic hotel...

Per sort, no tota la gent de Ho Chi Minh és esquerpa. La majoria, quan pares a preguntar qualsevol cosa, es riuen i fan diligentment que si amb el cap. Si els hi preguntessis “ disculpa, una armeria? Voldria comprar napalm per fumigar aquesta entranyable ciutat” et farien que si amb el cap i somriurien. Tediós. Però com deia, les generalitzacions serien molt injustes, perquè si que hem trobat gent molt amable. Per exemple, els nos que hi havia a la porta de l’hotel, que ens varen dedicar una llarga estona i una dotzena de trucades per esbrinar com podíem sortir de la ciutat.

Amb tota la informació, decidim tornar a l’estació de tren. Tornem a agafar un taxi, a agafar tanda, a esperar. I allà ens diuen que fins demà no hi ha res de res i comprovem que, en qualsevol cas, surt més barat anar amb avió. Això si, haurem de suprimir l’aturada a la costa i anar directament a Hanoi. Visca.

Agafem nit d’hotel, comprem els bitllets i decidim donar-nos un homenatge i com a mínim, reconciliar l’estómac amb Saigón. Així que tornem al feliç restaurant de les barbacoes i, per descomptat, anem a fer una copa al bar Pacharan, que gràcies a la Susi, no sense haver d’estirar-lo, finalment el nene accedeix a entrar. I sorpresa, perquè no només tenen una bona selecció de pacharans, sinó que a més tenen una carta de vins (amb molta D.O Penedès) prou bona.

A fer nones i demà serà un altre dia, segur millor.